S’aguant des ciutadà des carrer amb s’impunitat que certs sectors de sa societat disfruten a Espanya està essent fascinant. Un des factors d’aquest aguant (encara no hem hagut de lamentar cap tragèdia) pot esser que es ciutadà des carrer no troba temps per altres coses que no siguin aixecar un país de sa ruïna. En canvi, aquests sectors impunes (sa classe política, es golpistes catalans, es filoterroristes des País Vasc, sa pròpia Administració…) viuen perjudicant sa classe treballadora mentre són mantenguts per ella. I bé dic “classe treballadora” - m’escoltin es podemites - englobant tots aquells que produeixen - siguin autònoms, empresaris o assalariats - perquè són tots ells qui, senzillament, fan feina i cosa de profit.
Aquesta setmana, s’indignació dets espanyolets mirant ses notícies - després de tornar de fer feina 12 hores amb una calor asfixiant perquè amb 8 hores no podríem sostenir aquest Estat ineficient i a la vegada arribar a fi de mes - ha estat provocada per sa violència d’uns insensats xotets cap un restaurant, es seus treballadors i clients. Uns vàndals han atacat uns senyors que sopaven tranquil·lament a un restaurant i perjudicat ets amos i treballadors des local. No sabem encara si ells seran sancionats de qualque manera, però tot apunta que s’event passarà tan indemne com sa festa del “tiro al facha”. Això és una “celebració” que té lloc a Navarra i que ha estat permesa pes jutge tot i que consisteix en llançar pedres contra imatges de sa Policia Nacional, Guàrdia Civil, sa monarquia o s’Església.
Això no seria un problema tan gros si sa totpoderosa llibertat d’expressió s’aplicàs en es mateixos termes quan ses opinions van en un altre sentit ideològic. És un problema que an es nostro país sa llibertat d’expressió empari insults, però es gran problema apareix quan només empara insults o ofenses en un sentit. Així, per exemple, se va sancionar n’Antoni Horrach per publicar un article on aludia a sa condició homosexual d’un regidor de Palma però es carnavals “Drags” o marxes de s’orgull gai poden aludir a s’Esglèsia i es sentiments religiosos amb total impunitat.
Un altre cas de desigualtat en s’aplicació de sa llei el trobam quan na Rigau - ex consellera d’Educació de sa Generalitat - podia desobeir sentències des tribunals sobre s’Educació bilingüe sense cap conseqüència (de fet, ses sentències segueixen incomplint-se), mentre que es contribuent és desallotjat a la força de ca seva per fer complir una sentència de desnonament. Aquesta falta d’igualtat en sa configuració i respecte an es drets des ciutadans, així com en s’aplicació de sa llei, converteix es nostro Estat de Dret en un Estat arbitrari, un vertader “país de pandereta”.
