La xarxa d’aigua potable de la ciutat de Palma es nodreix dels embassaments del Gorg Blau i Cúber. No obstant, és de sobres conegut que no tota l’aigua que parteix de la Serra de Tramuntana arriba a destí. Idò les finances són com les grans canonades: sabem que tenen forats, però el cost d’arreglar-les és molt elevat. I amb aquest escrit vull fer referència a un exemple del que estic dient.
L’article 33 de l’Estatut dels Treballadors estableix que el Fondo de Garantía Salarial, organisme autònom adscrit al Ministeri de Treball, abonarà als treballadors l’import dels salaris pendents de pagament causa d’insolvència o concurs de l’empresari. És a dir, quan una empresa o ocupador no paga als seus treballadors perquè no té liquiditat i aquests obtenen un títol judicial que reconeix el crèdit, l’estat, a través del FOGASA, abona al treballador les quantitats que se li deuen, sempre amb un límit màxim.
Els doblers que conformen la borsa del FOGASA provenen d’una retenció que mensualment s’aplica a tots els treballadors a la seva nòmina, és a dir, cada mes, el treballador fa una aportació al FOGASA en forma de descompte sobre el seu salari brut, i així consta expressament al document de nòmina. No obstant, aquest organisme també pot rebre, i rep, aportacions directes via Pressupostos Generals de l’Estat.
Quan un treballador ha obtingut una sentència favorable o un reconeixement de deute per part de l’empresari homologat judicialment, pot reclamar el pagament en via executiva si l’empresa no ha abonat les quantitats en el termini voluntari. A continuació, el jutjat obri un procés investigador dels béns que té l’empresa per tal de procedir a l’embargament de béns. Doncs bé, són nombroses les ocasions en què els processos d’execució acaben en declaració d’insolvència malgrat l’afectat sigui coneixedor que l’empresa continua la seva activitat i que realitza bona part de la seva comptabilitat de manera opaca. És a dir, estam davant una situació d’insolvència fictícia.
Per la meva modesta experiència professional sé que als treballadors els indigna molt veure com l’estat ha de fer front al pagament d’unes quantitats que hauria d’afrontar l’empresari però que ha adoptat mecanismes per a escaquejar-se, però també sé que, per qüestions de pragmatisme, els treballadors acudeixen al FOGASA amb el crèdit judicial i desisteixen de presentar denúncies penals o a inspecció de treball, per qüestions de cost econòmic i també perquè en la majoria d’ocasions tenen la certesa de les irregularitats que acabam d’esmentar, però no en tenen proves fefaents per a presentar. El resultat és que l’estat s’acaba carregant el pagament d’uns doblers que no li correspondrien.
És cert que el FOGASA està dotat de la potestat de reclamar a l’empresari deutor les quantitats el pagament de les quals s’ha hagut de subrogar, però, com se sol dir vulgarment “no hay policía para tanto chorizo”, amb el qual, moltes d’aquestes empreses que oculten béns per a no satisfer els deutes que tenen amb els treballadors se’n surten sense que la malifeta tengui conseqüències sancionadores cap a elles, bàsicament per a les dificultats que tendria un procés d’esclariment de quina és l’autèntica comptabilitat. Com passa amb les canonades de l’aigua de Ciutat, arreglar-ho pot costar més que el que es perd pel camí.
