“Sa matèria que aquí se ventila transcendeix lo merament lingüístic. És més, es fons de s’assumpte té molt poc a veure amb sa lingüística (...) Queda clar que a demès de qüestions idiomàtiques hi ha altres herbes per enmig...”. 7 de setembre de 1972, Pep Gonella.
“Sa Norma Sagrada” és es títol des llibre que molesta, i de bon de veres, a s’establishment catalanista. Tant com per prendre mesures de discriminació negativa contra ell, per silenciar-lo a través d’una encoberta censura negant-li de forma reiterada al·legant mentides o vaguetats ses subvencions a ses quals tenia tot es dret. Aquest encertat títol, breu, sintètic, ve a ser una figura retòrica, un afortunat sincretisme que en sa seva excel·lència reflexa una realitat que encara podria haver passat sa prova dets inquisidors:
Però lo que realment emprenya as catalanisme militant és es fet d’haver qüestionat es principals i sacrosants pressupostos subjacents que palpiten baix “Sa Norma”.
En definitiva, en quant a normes d’aquest caire, cap imaginar ben poques que sien de caràcter tan capritxós i convencional com són ses que regeixen ja no un codi ortogràfic –assumpte que, a més, no se discuteix- sinó una mera línia d’estil. En Pericay, per exemple, no va proposar cap altra normativa: a sa seva proposta per un registre baleàric ben bé se cuidà de subtitular-lo com a “Llibre d’estil” i definir-lo humilment com a “Model”. No existeix cap ni un precepte científic que obligui as parlants a sotmetre-se a un o un altre estil o model. Cosa diferent és que sa línia ortodoxa de s’estàndar a s’ús haja promocionat s’idea que s’estil fabrià-barceloní és s’únic viable, possible, convenient, i a més és equivalent as concepte de “Norma”, lo qual és una fal·làcia. Aquest precepte o idea és només un dogma de fe que prové d’una ben perversa sacralisació implícita.
Més que es títol, els emprenya més es subtítol des llibre, “Un viatge a ses fonts amagades des catalanisme de ses Balears”, que revella amb s’irreverent força d’una autèntica heretgia moltes vertaderes i ben incòmodes veritats fins ara indiscutibles, posant en dubte, com feu en es seu moment Galileo Galilei, més d’una premissa de sa Fe fabrista, punyint amb sa força de sa raó i obstinades dades empíriques contra es cos místic de sa doctrina. Aquest és es vertader motiu pes qual s’Inquisició ‘cultural’ ha penalisat s’obra. Eppur si muove.
Quan vaig adquirir es llibre vaig comprendre de tot d’una aquesta circumstància. Entre altres que han escrit sobre es particular aquests darrers dies ja hi ha al manco dos prohomos que també ho han entès en aquests termes: s’exbatle socialista de Palma, Ramon Aguiló, en es seu article “Sacralisacions”, a on a més de parlar de “lo sagrat” afirma que “sa filologia no és cap ciència exacta ni disfruta de capacitat normativa indiscutible”; o es des propi coautor (amb en Joan Font) Joanantoni Horrach, quan a un recent article afirma irònicament que “fora l’Església no hi ha salvació”. Quan es meu col·lega el Dr Horrach se capficà dins es misteris bibliogràfics des tens fil dialèctic entre es fabristes i ets alcoverians va descobrir una veritat fonamental expressada el 7 de setembre del 1972 p’en Pep Gonella a sa seva darrera intervenció a ‘Sa polèmica’: “Sa matèria que aquí se ventila transcendeix lo merament lingüístic. És més, es fons de s’assumpte té molt poc a veure amb sa lingüística (...) Queda clar que a demès de qüestions idiomàtiques hi ha altres herbes per enmig”... Gonella, retratat pes vanitós Moll com es pur des poble, apel·lava (a aquesta mateixa darrera carta) as seu mestre Mn Alcover, an en Seaussure, a n’Spinoza, an en Beaumerchais, o entre altres, a una cita molt concreta i avinent d’en Coromines, a on aquest manifesta sa seva conformitat en es sentit que es balears s’expressassin d’acord as seus trets lingüístics diferenciats. No, no era cap beneit en Gonella: Va conseguir que es seu enemic el fes famós editant-li un llibre de franc i potenciant així es moviment gonellista, esdevingut als quaranta-quatre anys després en una estructurada i més rigorosa línia neogonellista.
Tota s’extensa tirallonga de comentaristes que prèviament varen parlar sobre es llibre (“Sa Norma Sagrada”) foren conscients que aquest tocava s’essència de sa fibra sensible pancatalanista, però sa majoria encara no podia sebre que s’obra seria injustament marginada per s’alt comissariat de sa puresa fabriana ni reparat en es marcat caràcter místic des Lobby catalanista, una espècie de Secta, una pseudoreligió amb un Déu (en Fabra), amb sa seva terra promesa (es Països Catalans) i tot un corpus doctrinal vigilat pes Consorci per s’inapel·lable Doctrina d’una Fe que no pot ser posada en dubte (S’Institut d’Estudis Catalans i altres de ‘perifèrics’, com s’UIB).
S’essència de s’erudit estudi “Sa Norma Sagrada” és una reconeguda investigació històrica, rigorosa, que demostra com a ses Balears s'ha utilisat sa llengua an es servici de sa política catalanista que pretén acabar amb ses nostres modalitats insulars, un bé o patrimoni sacrificable amb s’argument de constituir solsment un secundari estatus folklòric i prescindible en nom de lo vertaderament sagrat: s’unió sacramental, mística, de sa pretesa catalanitat; finalitat as servici de sa qual se configura i consagra com element vertebrador s’estil normatiu, una espècie de sacra unció trans-geogràfica en virtut a sa qual es territoris dispersos queden agermanats en coral submissió a s’epicentre de sa visionària utopia, s’enlluernant metròpolis de sa futura nació, es projecte que s’ha de realisar mitjançant ES PROCÉS... una espècie d’èpic i d’improbable miracle com es des poble elegit quan es bíblic Moisès dividí ses aigos des Nil per deixar enrera ats egipcis, que venien a ser es malvats “espanyols” d’aquella època...
Es valor i s’interès intrínsec des llibre és reconegut expressament pes corresponent departament de s’engranatge d’aquest Pacte que mos governa. Després de sa negativa des Consell de Menorca per sa seva subvenció amb sa falsa i peregrina excusa que es seu registre no s’avenia a s’estàndar (cosa absolutament falsa: se tracta d’un estàndar adequat a ses modalitats, tal com disposa s’article 35 des nostro Estatut d’Autonomia), vengué sa negativa en es mateix sentit per part de s’Institut d’Estudis Baleàrics, que prèviament havia estat atorgant ajudes a edicions en registres baleàrics promocionats per sa mateixa Fundació Jaume III o, abans, a sa Revista Toc·Toc, veient-se per tant obligats a donar una altra raó per justificar sa seva negativa. I sa raó (que reproduesc a continuació i servirà com a colofó d’aquest article) no pot deixar més en evidència de tot lo dit fins aquí, en reconèixer s’IEB, subordinat a sa Conselleria de Cultura des Govern de “Progrés” de sa CAIB, es caire ideològic de sa seva decisió:
Per primera, i supòs que com a condició de més d’un des membres dissidents dins sa Junta avaluadora, se reconeix s’excel·lència de s’obra: Se diu que és “un projecte ben elaborat amb força interès cultural”, i entre altres, que “sa trajectòria des seus autors està consolidada” o “que s’ha presentat tota sa documentació avinent”...
...però sense donar més raons que aquestes breus dotze paraules, al·lega que “es seu contingut no s’integra en absolut en les línies estratègiques de l’IEB”. I quines són aquestes intrigants línies estratègiques des remodelat IEB...? O és que sa “nova estratègia” vigilada d’a prop pes nacionalistes de MÉS justifica amagar o posar traves i emperons a sa veritat, a una seqüència lògica i estructuralment argumentada, ben elaborada i amb força interès cultural, fonamentada en una bona documentació i elaborada per doctors de consolidada trajectòria...?.
Al 1972 al manco un homo ja va veure clar que “Sa matèria que aquí se ventila transcendeix lo merament lingüístic i que hi ha altres herbes per enmig”.
Que cadasqual tregui ses seves conclusions.
