Al cap de més de trenta anys d’haver-se instaurat el règim de les autonomies, s’ha de reconèixer que aquesta situació ens ha concedit un cert poder d’Administració propi quan, altrament, tot hauria depès de Madrid. Amb les comunitats, per ventura es va introduir una frontera més entre Catalunya i Balears i acabaren desapareixen espais comuns com el circuit catalanobalear de televisió, la Caixa de pensions per a la vellesa i d’estalvis de Catalunya i Balears o col·legis professionals que compartíem a banda i banda de la mar perquè havíem d’ajustar-nos a la nova realitat vigent. De la mateixa manera, les Illes, després de molts d’anys, hem gaudit d’una televisió pròpia, que era una reivindicació històrica nostra, i això ha començat a ajudar a enfortir els llaços amb Menorca i Eivissa amb programes que es fan sobre allà —se n’haurien de programar també des d’allà— per tal com pertanyem a la mateixa àrea territorial. Una dada curiosa: a Menorca, IB3 continua essent «sa mallorquina» talment com aquí que, quan jo era infant, TV3 era «sa catalana».
Però en el terreny cultural, la presència d’un govern a Catalunya, un d’àmbit insular i fins i tot un al País Valencià —maldament hagi estat molt més difícil durant vint anys en aquest darrer cas— han permès una certa permeabilitat d’actuacions que s’haurien fet molt més difícils, gairebé impossibles, sense l’existència d’aquestes tres autonomies. I el controvertit concepte de Països Catalans, ideat pel valencià Joan Fuster, que molts neguen i els provoca urticària, ha trobat el seu hàbitat natural en el context cultural. Fuster, que en el seu moment accepta aquest nom problemàtic de per si (plural, quan les pàtries solen ser singulars i femenines: Espanya, França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia...) com la millor solució intermèdia, ho fa en el gris context del franquisme. S’ha dit que aleshores era fer volar coloms, i certament ho era! Però arribades les autonomies, la Constitució duu explícita la impossibilitat de federar-se dues comunitats autònomes. I això no pot anar per Euskadi i Navarra perquè la unificació d’aquestes sí que es preveia a la disposició transitòria quarta de la Constitució. Això anava per les Illes i sobretot pel País Valencià perquè «el problema catalán no nos puede llegar hasta Alicante» com entimà un conegut polític a Madrid.
Evidentment, la gestació de les comunitats autònomes quasi del no-res —o directament del no-res en el cas de Cantàbria i La Rioja— col·lidí amb l’entelèquia fusteriana, i això creà rebuig en el territori sobretot valencià que se sagnà en les ferides de l’anomenada «batalla de València».
Llavors el concepte de Països Catalans ha fracassat del tot? Certament, no. Però se li ha donat una viabilitat. El desenvolupament de les autonomies i el fet que compartim una llengua comuna ha fet que molts de grups de música que canten en català o obres de teatre quan fan gira incloguin una ruta pels Països Catalans. N’hi ha que diuen també territoris de parla catalana per no despertar suspicàcies, però això ho redueix a un vincle purament lingüístic que no m’acaba de convèncer. Quan un català del Principat diu que fa una ruta pels Països Catalans s’entén el país que havia ideat Fuster però exclusivament reduït a l’àmbit cultural. És millor això que res, i això ha estat possible gràcies a unes autonomies que posseïm i uns lligams que s’enfortiran en la mesura que Barcelona, València i Palma tenguin més poder de decisió i, en qualsevol cas, ens hauria anat molt pitjor si tot estàs centralitzat a Madrid, que és el que voldrien alguns.
