Fa uns dies vaig tenir un déjà vu mentres conduïa. En un primer terme me va despistar. Havia vist una bandera d’Espanya a una balconada. Es meu copilot, que no era ningú més que sa meva consciència, me va insinuar: “allà deu viure un d’aquells que lis diuen fatxa”. Després, en veure unes quantes més, vaig caure en que estam en plena Eurocopa, es gran festival des deport rei. No és habitual veure banderes nacionals, però aquesta estampa se repeteix entre ses successives edicions d’aquesta competició i es mundials.
Com ja he dit, es símbols nacionals no són gens freqüents, pareixen estar envernissats d’una obscura sospita que els fa rancis, centralistes, estigmatisats de no se sap bé què. Llevat de certs esquerrans i des nacionalistes que ni gosen esmentar es nom des país (assimilant-lo s’equivoc concepte de Madrid) es profund sentiment de pertànyer a s’illa pròpia o as conjunt de Balears, aquí no ha estat mai incompatible amb sentir simpatia o qualque tipo de vincle amb Espanya.
Per això un se demana per sa raó de s’advertida desafecció pàtria i es cert complex de ser espanyol. S’explicació és ben senzilla i respon a un parell de factors que s’han anat coent des de sa transició. Sa transformació ha estat tan sobtada que es seu procés no s’acabat de consumar: encara ressona s’himne de n’Escobar, “¡Que viva España!” amb es qual ets alemanys varen despedir fa no res a un Pep Guardiola amb cara de circumstancies, i tan ridícul com s’evidència que es torero i sa flamenca segueixen essent es souvenirs que més triomfen a ses tendetes de La Rambla barcelonina, epicentre d’un bocí d’Espanya que amenaça amb dir “adéu siau”.
Es primer factor es un rancor mal digerit per una esquerra revengista cap a s’apropiació interessada des discurs de sa pàtria que va fer es franquisme. Han hagut de passar molts d’anys per poder tornar a veure en es mítings des PSOE banderes espanyoles, i as des podemites són inimaginables. Es segon factor ve com a conseqüència de lo mateix, en obrir pas a tendències nacionalistes disgregants per ses quals bandera i himne espanyols són tabú, són cremables o objecte de xiulades i insults.
De sa mà d’aquest nacionalisme que no és més que es reviscolament forçat d’un fenomen decimonònic que sa major part d’Europa ja va superar en es seu moment, ve una relectura aberrant de s’història endreçada a justificar lo injustificable, quan sa realitat és que Espanya és una de ses nacions més antigues d’Occident i ja a sa Reconquesta tots es monarques des diversos regnes peninsulars batallaren contra “es moros” en nom d’aquest país, inclosos es successius comtes de Barcelona o en Jaume I, qui aspirava amb vertadera obsessió a ser es rei més reconegut i famós de “Les Espanyes”. No resulta estrany, que entre aquests coverbos i es mite de que foren colonisats i espoliats pes castellans, confonent conflictes de successió dinàstica amb aventures d’alliberació nacional, molts vegin en es símbols patriòtics un motiu d’odi.
Deia en Charles De Gaulle, fundador de ‘La Resistènce’ contra es nazis, “Patriotisme és quan s’amor pes teu propi poble és lo primer; nacionalisme, quan s’odi cap as demés és lo primer”.
Altres factors són es sa consciència, a principis de s’eclosió turística, que molts cobrarem des subdesenrotllament respecte es països més enllà es Pirineus, o sa simple circumstància de no haver tengut una factoria de potencial autoexaltació com passa a Nordamèrica amb sa màgia i excel·lència de Hollywood: al sen revés, es cine espanyol ha incidit molt en destacar episodis des de sa parcialitat i ha estat, en termes generals, mediocre i deficitària, dependent totalment de ses subvencions.
Tornant a sa cita des francès, contra es disgregant concepte de nacionalisme, s’oposa es de “patriota”, que se vertebra torn es de “Citoyen” i que, associat amb sa tradició clàssica conté matisos estatals (“subjecte de dret”, “individu de s’Estat”, “membre de sa Rex Publica”), però que no són mancats d’un bri sentimental que tenen a veure amb es ‘xouvinisme’ i ‘La Grandeur’.
Si Espanya s’hagués trobat davant una tragèdia nacional com es darrer gran atemptat terrorista a París, és de preveure que tot s’agitrop hagués convocat una macromanifestació contra es Govern (ja va passar). Sa França des “citoyens” va sebre tancar files i entonar tots a l’una La Marsellesa.
És curiós, però es països capdavanters d’Occident són en major o menor mesura “patriòtics” (EEUU, Gran Bretanya -God Save the Queen-, França, Alemanya, etc). A noltros, fills d’un Imperi a on mai se posava el sol i s’únic país lo suficientment cohesionat com per fer fora a Napoleó, ¿només mos surt sa vena quan juga ‘La Roja’...?
Lo dolent és que no estic gens segur que aquesta excepcional ocasió sia autèntic patriotisme. I és ara quan pas a tractar aquest complex fenomen del rei des deports. Es futbol és un art, un joc as qual ses meves amistats més intel·lectuals li concedeixen inclús “certa bellesa formal”. Però és molt, molt més. Sublimats es sanguinolents furors bèl·lics des passat, es futbol representa s’identitat col·lectiva de sa tribu en sa seva més pura essència; sa de sa confrontació contra un enemic. Es nivell d’èpica és assimilable, i es triomf absolut destacant-se com a vencedora entre ses demés tribus equival a una de ses més indescriptibles catarsis.
Aquest ídol d’en Pablo Iglesias, s’acomodat burgès que inspirat en s’obra d’en Dickens ideava teories aberrants contra sa Casta des seu moment -Karl Marx- va afirmar que s’opi des poble era sa religió perquè encara no havia descobert s’opi majúscul des futbol. Amb lo qual... ses banderes balconeres, se me revelen més bé com una pulsió d’exaltació tribal, passional i atàvica, i no com sa manifestació ponderada i conscient d’un patriotisme com aquell civilisat as qual mos referíem.
Tal vegada sa solució per superar aquest complex sia fer s’exercici de col·locar dins sa nostra ment ses coses importants (història inclosa) as mateix nivell d’això consistent en passar-se sa pilota per mirar de colar-li un gol as contrari.
