Pluja de tardor

Sempre hauria de ploure quan no hi hagués ningú que es pogués banyar, ni el pescador ni el pagès ni qui fa feina —o potser viu— sovint al carrer.

Hauria de ploure només quan els enamorats, els solitaris o els trists surten a passejar, tranquils, amb el paraigua, sense rumb, sense destí, sense presses.

Hauria de ploure a la matinada, suaument, quan els carrers estan deserts i gairebé tothom dorm, quan s'escolten les campanes de velles i llunyanes esglésies i el món pareix diferent, tranquil, en pau.

Hauria de ploure, gairebé en silenci, pels parcs sense gent, per les platges desertes, a prop dels cavallets aturats, pels jardins abandonats, pels carrerons oblidats.

Hauria de ploure a la nit, quan el nostre avió s'enlaira i per la finestreta veiem els llumets de la bella ciutat que anam deixant enrere i que, possiblement, ja mai no tornarem a veure.

Hauria de ploure quan escoltam música, o escrivim una carta o un missatge, o som espectadors, des del nostre balcó, de com passegen els enamorats, els solitaris o els trists.

Hauria de ploure els dies barrejats de niguls i de sol, per poder veure, així, a l'horitzó, l'arc de sant Martí, i per poder alenar, llavors, l'aire fresc i net que, després de la pluja, pareix donar-nos sempre una nova i desconeguda vida.

Hauria de ploure com ho feia els dies llunyans de la nostra infància, dies sovint envoltats, no obstant, de solitud, de por o de tristesa.

Hauria de ploure a la tardor, a l'hivern, sense fer malbé res, als capvespres, sobre les fulles mortes, a Venècia, a Praga, a Nova York, a París.

Hauria de ploure quan tots els records s'hagin perdut i tota la memòria s'hagi esborrat.

Hauria de ploure aquesta nit, aquesta apagada i freda nit, perquè, tal vegada, qui sap, no n'hi haurà cap més igual a la d'avui per a nosaltres.

Hauria de ploure aquest vespre, quan els cafès estiguin plens d'enamorats, de solitaris i de trists, i tots parlin i beguin, i s'escoltin rialles, i s'amaguin les penes.

Sí. Aquesta nit. O una altra nit. Quan nosaltres siguem també ja només silenci, fosca i terra.

També llavors, sobretot llavors, hauria de ploure.