Aquest estiu tan calorós no fa gens de fresca però si en fes un poquet, encara a alguns pobles de Mallorca i a escassos barris ciutadans podríem contemplar aquest costum d’antany.
De fet, no fa molts de dies a Santa Maria del Camí on vaig acudir a ca uns bons amics al millor sopar de l’estiu -fins ara-, quan acabarem de degustar les excel·lents viandes, la seva mare de 90 anys es va afegir a la rotllada de veïnes que hi havia davant ca seva i comentaven sobre la gent que anava al caixer del banc a treure doblers (si eren del poble, si en treien molts o pocs...) Els meus llavis dibuixaren un somriure i la ment em transportà al passat.
Vaig recordar la meva tia, quan matí i horabaixa agranava i regava la carrera per que la sensació de frescor envaís l’espai. Ja entradeta de fosca, treia davant el portal unes cadires de corda i un balancí de roba de llengües, per asseure i passar la vetllada amb la família i els veïnats. Els vianants que passaven acomiadaven el fatigós dia i els infants aprofitaven per jugar. Desprès de sopar, de vegades, corríem el moble de la televisió i des de defora veiem les pel·lícules de na Rita Hayworth i en Tyrone Power (crec que va ser el primer actor que em fascinar) i altres pics, me deixaven agafar la bicicleta i arribava fins a la plaça del poble de Campanet, aquell oratge que me pegava a la cara em feia sentir lliure i feliç.
Sortir a prendre la fresca significava el que avui diríem socialitzar. Els homes fumaven -alguns amb pipa- i feien bromes; les dones, que eren sempre el sector majoritari, entre becada i becada parlaven de les seves coses i les curolles de l’endemà; i no faltava mai qui es preguntava si aquella nit podrien romandre be, per que no passava gens d’aire. Devers les 23 hores era la retirada, el sen demà s’acostava i n’hi havia que s’aixecaven prest.
Conten que quan encara les imatges no eren les protagonistes, els jocs dels nins eren diferents. Alguns no paraven quiets i corrien de banda a banda de carrer, altres asseguts als escalons jugaven a “rompes”(retallaven les capses de mistos i les giraven amb la mà), a quernet (es posaven en terra tants de munts de quatre ametlles o monedes -querns- com jugadors hi havia, el qui feia caure més munts amb una ametlla grossa des de una retxa, era el guanyador); més tard es va substituir pel que anomenàvem “ figuritas” o el joc de les cinc pedretes. Les fadrines jovenetes es dedicaven a cosir o a brodar fins el darrer raig de sol amb l’esperança de tenir un festejador ben aviat.
Ara enlloc de sortir al carrer a prendre la fresca, la gent s’amaga dins ca seva amb l’aire condicionat en marxa i asseguts còmodament al sofà. Els veïnats ja no veïnegen i regna la falta de comunicació directa entre els membres de la família. Hem de tenir en compte que sempre sol viure més a prop un veïnat que un familiar i a un precís moment ens pot donar un cop de mà.
Les tradicions i els bons costums no es poden oblidar. És evident que el món gira i ens hem d’adaptar al canvi, però mai hem de perdre el tresor de l’amistat i l’ajuda que ens podem proporcionar uns als altres. Actualment un dels vespres de les festes del poble es celebra un sopar a la fresca que reuneix en taulades els habitants d’un mateix carrer i gaudeixen de bons aliments de la nostra terra. Aquesta germanor d’una sola nit és la que abans es repetia contínuament i donava el vertader sentit a l’expressió mallorquina i al propi fet de... prendre la fresca.
