Al principi pareixia que no seria tan greu, que el confinament duraria 15 dies, un mes com a màxim, després la dura i cruel realitat del virus ens va fer entendre que aniria per llarg, que era un problema de difícil solució, de desenllaç incert, que duria molts de sacrificis per part de tota la societat.
Quan vàrem assumir la duresa de la realitat, la crua realitat, ens vàrem perdre en els números, l’obsessió per la corba, pel nombre de contagis, de gent a la UCI, de recuperats, de morts, un bosc que a molts no ens deixa veure els arbres, els números manaven, tot estava supeditat a aquets, a la seva evolució.
El problema, el gran dilema, és que els números no eren aquella ciència exacte que molts creiem, no era la veritat absoluta, davant una situació tan nova, tan difícil, les dades eres i són volàtils, uns miraven cap allà mentre que altres volien mirar cap aquí, quins números són els importants? Quines dades són les que ens donen la temperatura de la realitat?...
Crec que molts, però molts, vàrem complir amb exquisida disciplina el de quedar-se a casa, vàrem creure amb la quarantena i vàrem ser ciutadans exemplars, molts d’illencs han realitzat un immensa tasca amb el seu confinament, amb les seves sortides mínimes i, tot i que , sempre hi ha casos puntuals d’insolidaritat que són destacats i compartits, la gran majoria hem complert.
Però ara arriba la famosa desescalada, la mal anomenada nova normalitat, ja vàrem experimentar certes alegries en la fase 0 que s’han ampliat en la fase 1 , però l’acceleració que ha agafat aquest desconfinament pareix massa accelerat. Tal volta hem desenvolupat aquest síndrome de la cabanya, o la por a sortir, i per això ens sembla que anem massa ràpid, però veure terrasses plenes i carrers amb riades de gent, fent deport o passejant, no pareix una transició equilibrada.
La dicotomia entre recuperar l’economia o la sanitària és més que evident, molt difícil deu ser posar límits a una i a l’altre, no m’agradaria estar en la pell del que ha de prendre la decisió, però les vides han de ser prioritàries.
Les continues incongruències de les mesures del govern central provoquen gran desconfiança davant aquestes fases i la seva adaptació al dia a dia, tal volta córrer tant ens serà perjudicial en un futur immediat, esperem que no, la malmesa economia illenca no és podrà recuperar d’una recaiguda.
La cultura popular ens dóna, com sempre, una frase que escau a la situació “ A poc a poc i en bona lletra”, així s’han de fer les coses, sense preses i posant els millors fonaments per bastir una propera recuperació.
