ÁGORA

Sa ruta des Ponent: un mallorquí enmig des vents de s'Atlàntic

Es confins del regne.

A finals de l'any 1348, es vents de canvi bufaven amb força en es Regne de Mallorca. Jaume III, mantenint-se ferm en es seu tron però amenaçat per s'ambició d'en Pere IV d'Aragó, encoratjava an ets seus navegants a cercar rutes noves, an es ponent des món conegut. Era un temps incert però també de somnis grans.

En aquest marc neix es projecte d'establir enclavaments comercials i espirituals a ses llunyanes Illes Canàries, es nom de ses quals ja figurava en es portulans mallorquins com a lloc de promesa. Des de feia dècades, ses illes havien estat objecte d'interès pes mallorquins, genovesos i portuguesos, es que no només veien en elles una escala útil a sa ruta cap a Guinea, sinó també un camp fèrtil per s'evangelització.

Amb aquest doble propòsit, entorn de 1351, i emparat per s'impuls papal, se va nomenar un carmelita mallorquí, Frai Bernat Font, com a bisbe de sa nova diòcesi de ses Illes Canàries. Frai Bernat, homo auster i decidit, va triar establir sa seva seu episcopal a s'assentament aborigen de Telde, a s'illa de Gran Canaria. No va ser una decisió casual: Telde era un des nuclis més organitzats i densament poblats de s'illa, amb un conjunt de poblats controlats per s'autoritat tribal. S'elecció d'aquest lloc responia tant a motius pràctics com simbòlics: volien cristianitzar des de es cor de s'illa, cercant aliances amb es líders indígenes més influents.

Sa fundació des bisbat de Telde no només va ser un acte religiós, sinó també polític i comercial. S'Iglesia era es cap de davant d'una presència més duradora. En paral·lel an aquest impuls missioner, es comerciants mallorquins començaven a cercar maneres de posar enclavaments semi-permanents a ses illes. Un d'aquests assentaments —mig agrícola, mig port de refugi— va ser es Llogaret de Sant Nicolás de Tolentino, en es sud-oest de Gran Canària. Alçada per colons provinents de Mallorca, entre ells teixidors, apotecaris, i algun monjo secular, es llogaret era an es mateix temps un acte de fe, d'ambició i d'esperança.

Dins una de ses embarcacions que varen arribar a sa costa canària per aquell temps viatjava Bernat de Podio, natural d'Artà, teixidor, exescolanet, apotecari i avesat navegant. Ell no era un conquistador ni un missioner, sinó un homo que fugia de s´esbucament des seu món. Després de lluitar an es costat des seu rei a sa desastrosa campanya de 1349 i negar-se a retre homenatge a "l'usurpador" Pere IV, Bernat havia triat s'Atlàntic com a camí de fuita i de redempció. Amb ets astres per guía i sa meteorologia com a aliada, Bernat va recalar en Gran Canaria cercant una nova vida.

Aquell llogaret, que començava i era fràgil, s'oferia com a refugi a un món desconegut. Allò que no sabia en aquell moment era que aquella terra, tan bella com hostil, estava a punt de convertir-se en escenari d'una topada de mons, i que es seu destí quedaria lligat per sempre an es d'un jove indígena an es qual anomenaría Joanet i an es d´una dona canària, de sa qual sa història encara no havia començat a ser contada.

Foc en es Llogaret

Per un grapat d'anys, es Llogaret de Sant Nicolás de Tolentino va viure en una espècie d'equilibri fràgil. Es mallorquins allà assentats —colons d'ànima inquieta, fets a ses penúries de la mar i es desterrament polític— van aixecar horts en terrasses, van emprar coneixements de botànica que duien de s'illa de sa Tramuntana i van teixir xarxes d'intercanvi amb sos indígenes. No tot era harmonía, però sí respecte mutu. Ses cabres, es gra i ses herbes des barranc fluïen cap a sa costa a canvi de petites eines, teixits o pigments.

Però amb es temps, a mida que altres europeus començaven a mirar ses illes no només com a port, sinó com a pedrera humana (rebost humà), s'equilibri se va rompre. Des de es nord d'Àfrica i sa Península, companyies d'aventurers, comerciants d'esclaus i capitans an es servici de s'ambició real van organitzar razzies —incursions ràpides i violentes— contra es pobles aborígens. Capturaven homos, dones i nins per vendre-los com a esclaus a Sevilla, València o Lisboa. Aquestes expedicions eren sovint mixtes: castellans, portuguesos i qualque navegant italià o català que actuaven sense distingir entre aliança i botí.

Per ets indígenes de Gran Canària, ses cares de s'invasor se confonien. Sa diferència entre un mallorquí assentat i un castellà armat no sempre era clara. En es seus ulls, tots eren homos des nord, forasters, estranys. I quan ses notícies de noves captures se van estendre per s'illa, es vells i guerrers de Telde van prendre una decisió fatal: era necessari tornar es cop.

Una nit sense lluna, aprofitant es silenci des barranc, es aborígens baixaren fins es llogaret. No va ser una escaramussa, sinó d'una represàlia brutal. Es Llogaret de Sant Nicolás va ser arrasat. Ses barraques i petites cases de pedra van ser incendiades; es cultius, destruïts; es seus habitants, morts o dispersats. D'aquella petita comunitat mallorquina no va quedar més que cendra i memòria.

Se conta que uns pocs van sobreviure, amagats en ses grutes pròximes o en es cingles que donaven a la mar. Entre ells, se trobava Bernat de Podio, que segons qualque versió hauria estat salvat per en Joanet, es jove aborigen amb qui havia fet gran amistat, o potser qualque cosa més profunda. Ningú sap amb certesa què va ser d'ells, però sa llegenda resisteix an es temps.

Es bisbat de Telde, per part seva, només va sobreviure uns anys més. Sa resistència indígena, ses dificultats logístiques i sa falta de suport real el dugueren a ser abandonat. Frai Bernat Font va desaparèixer des registres, i s'evangelització se va aturar fins prop d'un segle més tard, quan es Reis Catòlics iniciaren sa conquesta definitiva de s'arxipèlag.

Així va acabar es primer intent mallorquí d'establir rels a s'Atlàntic més enllà de s'Estret. Una història de coratge i de gent desarrelada, de somnis romputs per sa cobdícia forastera i sa por legítima. Però també, potser, una història d'afectes inesperats, de mestissatge primerenc i d'humanitat en temps difícils.

Felipe Puigdorfila Piñole

Siguiente Cuando las leyes no se hacen para todos, sino para unos pocos… »

Anterior « Hecha la ley, hecha la trampa

Ver comentarios

Fernando Ma Garcias Truyols dice:

28 de julio de 2025 en 20:19

Relata impresionant des començos del món actual; el món de sa globalisació jà mecanisada. Mallorca, com dius, com casi bé tot aquell "centre de sa Terra", la Mar Mediterrània, en va ser capdeventera. Comerciants, capitàns de la Mar, corsos o comenrciants i banquers, ....Basats en sa tecnologia marinera, s´astronomía i sa cartografía molt activament remoguda; recordau sa gran cartografía mallorquina de sa familia Cresques, mal dita catalana. Sa gent d´empenta s´atrevía i arribava. S´emprenador mallorquí, probablement més informat de lo que avui en día podem imaginar, s´aventurava cap a cercar rutes marítimes per arribar as mateixos llocs des gran comerç "descubert" per sa familia de Marco Polo i Cía. Aixó, així, si ho pensau bé, d´aquesta manera i amb aquests mitjàns, arribà as segle XIX. Començà a canvià amb s´arribada des tren, iniciantsé es comerç gran per via de terra. Mos has contat una rondalla preciosa, plena de realisme históric i amb salseta de llegenda (Mallorca, Regne de Mallorca, Emprenedors i grans Cartógrafs, Bisbes Misioners i Franciscans, i cóm no, Apotecaris Artanencs (en som tocat d´ala: besnét, net, fill, germà cunyat i oncle). Gràcies Felip !!!