Comença s’estiu i es joves estudiants tenim per davant un parell de mesos sense obligacions estudiantils. Qualcuns faran feina, d’altres viatjaran, esper que tots disfrutem de la mar, i alguns faran voluntariat. Estic escriguent aquestes línies desde Tanzània, un país que me va acollir per atzar fa dos estius i que s’està convertint a poc a poc en sa meva segona casa. El 2015 vaig venir a fer voluntariat a una escola, enguany es motius ja són més variats. En un d’aquests viatges de voluntariat vàrem veure a sa vorera de sa carretera una dona alta i prima, masai, engalanada amb sa seva bijuteria colorida i carregant una gran bossa de ràfia amb sa collita dedins. Ella caminava pausadament, perquè feia molta calor i hauria de fer quilòmetres fins arribar an es primer poble que hi havia en aquella direcció. Jo la mirava des des cotxo amb llàstima i resignació a la vegada. Però desapassionadament i només per uns instants, perquè era ja quasi part des paisatge; no era sa primera dona que vèiem així en es dia ni seria sa darrera.
En es meu primer viatge a Tanzània, emperò, tot me sorprenia i feia tremolar sa meva ànima, en rebel·lió contra aquella situació i amb una voluntat ferma d’ajudar. Ajudar aquelles persones que carregaven quilos i quilos durant distàncies llargues, es nins des carrer que venien bosses de plàstic an es mercat, ses persones amb discapacitat que jeien amb sa mà estesa a l’espera de qualque almoina… Però mai havia fet res per cap d’aquelles persones, excepte donar qualque almoina.
Aquesta paralisació meva davant situacions de penúria se devia, crec, a què me sentia desbordada per tanta pobresa. No és una experiència aïllada, sinó molt comú entre es que venim a donar una mà. No se m’ocorria sa forma d’ajudar totes aquelles persones o no tenia sa valentia suficient per fer-ho o me resignava a s’statu quo per no haver d’afrontar una decisió que posava en perill sa meva comoditat.
Emperò aquell dia que vàrem veure aquella dona masai vaig rebre una gran lliçó de vida. S’amic que conduïa va demanar en veu alta si hi cabia una persona més dins es cotxo. Podíem acompanyar aquella dona, que nomia Kokoo, fins on es creuassin es nostros camins i així alleujar-li un dematí sencer de cansanci i un mal d’esquena que sofria segur. I jo vaig dubtar, encara que fos un segon, amb s’idea de què una dona tota suada, amb ses mans i sa roba bruta i una olor gens agradable se segués devora meu. Es viatge podia esser avorrit per jo perquè vam passar de s’anglès an es suahili (jo era s’única no tanzana), així que només entenia unes poques paraules.
Tot i així, era conscient que ni es meu avorriment momentani ni sa meva incomoditat significaven res comparat amb ses quatre hores de camí que li havíem estalviat a na Kokoo. Això me va aportar una felicitat més profunda i me va predisposar per disfrutar es viatge igualment. I tant que el vaig disfrutar, especialment quan me traduïen. Vaig aprendre bastant de sa vida masai gràcies a ses seves anècdotes i comentaris. Entre d’altres, que a ella l’havien casada de nina i compartia casa amb unes altres tres dones des seu marit. Al manco, deia, eren amigues. Tenia una filla a qui volien casar, però na Kokoo volia que sa filla estudiàs i no es casàs encara.
Així idò, amb aquesta senzilla vivència, vaig aprendre en es meu viatge de voluntariat com sa nostra vida còmoda mos pot allunyar de sa generositat sense que mos donem compte. Ademés, es voluntariat pot ensenyar-te a no quedar paralisat davant sa grandesa de sa pobresa. Es voluntari no pot canviar sa vida de totes ses persones amb què se creua, sí d’unes poques en funció de sa seva capacitat i si es compromet indefinidament. I, definitivament, sí pot fer un canvi molt significatiu en es dia de moltes d’elles. No pot evitar que “totes ses Kokoos” facin aquella caminata cada setmana, però sí pot evitar que una d’elles ho fes aquell dia. Per petita que pensem que és s’ajuda comparada amb lo que es propi voluntari té, pot esser gran per sa persona que reb s’ajuda i, en tot cas, ¡és ajuda!
