A Espanya, al segle XIX i fins a la Segona República, els polítics dimitien arran d’escàndols de corrupció. Però als anys vuitanta, hi hagué partits que es deïficaren, cregueren que llur poder s’eternitzaria, es corromperen fins al moll de l’os i, no obstant això, finalment caigueren. D’un cop de peu Aznar apartà el mac de Cañellas, que s’havia interposat en el seu camí cap a la Moncloa, i el líder del PP balear, al seu torn, defenestrà la consellera de Cultura Maria Antònia Munar tot i el pacte que mantenia amb UM. Els anys 1995 i 1996 foren els de les corrupteles del darrer Felipe González (el GAL, Roldán, el cas Filesa, les converses del CESID...), que estimbaren l’home que més s’ha perpetuat al poder espanyol després del general Franco. A Catalunya CiU també s’esbucà com un castell de naips quan ERC els preterí en favor del PSC, i ara fa dos estius que es donà a conèixer a la premsa totes les mangarrufes del president Pujol, que ara comença tímidament a tornar treure el cap a la palestra. L’únic que encara roman dempeus, tot i haver-lo fet trontollar el PP de Javier Arenas, és el PSOE d’Andalusia. Però un dia també perdrà, i s’evaporarà com el regnat del PRI a Mèxic, que ostentà set dècades el poder! I ventant les catifes meridionals, ens pujarà un airet de m... del sud que ho tornarà empudegar tot.
En aquesta tessitura, almanco una d’aquestes formacions polítiques ja ha desaparegut del mapa per corrupció. Diuen que és el primer partit espanyol que barrà portes per aquest motiu, però l’ha seguit CDC i no descart un dia veure en aquesta situació el mateix PP i tot. M’estic referint a Unió Mallorquina. I trob curiós que ningú fins ara hagi envestit una història d’UM de la mateixa manera que Antoni Marimon en tragué una del PSM a Documenta Balear, o les magnífiques que Joan B. Culla enllestí a propòsit d’ERC o «La dreta espanyola a Catalunya» a La Campana. Un tema que mereixeria l’interès del mateix Culla o que, pel seu interès al continent, bé es podria comercialitzar en castellà. Però no, Unió Mallorquina, de moment, no té qui li escrigui.
El partit conserva els comptes embargats. Encara hi ha doblers al banc que són seus! De tant en tant, surt en premsa qualque notícia de la formació com una que treia fa poc «Diario de Mallorca» o un article de Marc González —ell va ser el darrer candidat de l’extinta formació a Cort— a «Última Hora» que treia el logotip «uemita» i en què l’ex-candidat intentava treure pit en favor de tanta gent que feren coses positives per al partit nacionalista. No ho dubt, però no em veig amb cor de fer una defensa d’UM, i no per por, sinó per autèntica convicció de sortir-ne escaldat!
A UM l’escabetxaren, primer de tot, els qui convertiren aquell projecte digne de tenir un centre-dreta de país en la cova d’Alí Babà. Però no tot foren els de casa. També hi col·laboraren ajuts externs. Els del PP els primers i més importants, però no els únics. Jo, que quan estava a punt de dissoldre’s, vaig entrar jovenet a militar a un PSM que es llepava les ferides de l’escissió d’Entesa, vaig assistir a la virulència amb què el nacionalisme d’esquerres —entenc, òbviament, que a la corrupció no hi poguessin dar passada!— i en particular Pere Sampol feien estelles de l’arbre caduc.
Aquell Primer de Maig a Campanet, que va ser per mi una de les primeres vegades que assistia a un acte del PSM, Sampol s’enfilà a la tarima i ens digué:
—«Diuen que en aquell congrés [de l’escissió d’Entesa], va guanyar l’esquerra i va perdre el nacionalisme. Jo vos dic que en aquell congrés va guanyar el PSM i va perdre Unió Mallorquina».
He dit que més que el nacionalisme fou el PP el culpable d’aquella desaparició de la qual José Ramón Bauzá n’extrauria petroli —35 diputats, molt per damunt dels 21 amb què Cañellas havia començat a fer via el 1983. A l’Auditòrium, en un míting, Sampol ens arengava de nou:
—«Les bases d’UM no el poden veure el PP, i les bases del PP no poden veure na Maria Antònia Munar. Però sabeu quin és el gran drama del PP i d’Unió Mallorquina? Que estan condemnats a entendre’s perquè les seves cúpules han firmat un pacte amb ciment i grava».
El PP va ser molt conscient de què tenia entre mans i de com es catapultaven els seus resultats sense un centre-dreta aborigen. Mirau si no si en pegaven de bots el darrer 26-J! Però la meva modesta opinió és que el PSM no sabia el que es feia quan decidí dinamitar Unió Mallorquina. La força hegemònica del país era i és la primera interessada a sembrar de qualque cosa que no sigui sal el solar ignot que no volen ni ensumar ni saber que existeix però del qual saben que els en separa només la tanca del PSIB-PSOE.
