Fa uns dies, s’ha reobert la polèmica sobre si el mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer eren l’idioma català o no. Un cèlebre polític de la messeta, en la seva visita a Mallorca va anunciar als quatre vents que a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera no es parlava el català, deixant, com vulgarment es diu, amb el cul a l’aire a la candidat del seu partit polític a les Illes Balears, que va intentar justificar les paraules de l’ínclit personatge que no se si eren producte del seu desconeixement o simplement per crear polèmica.
Estic convençut que hi ha molta gent que pensa com ell, perquè tot lo que sona a català els hi fa urticària, no en volen saber res, fins hi tot ni ha que diuen que el Baleà hauria de ser l’idioma oficial de les Illes Balears. No seré jo que vagi en contra de les conviccions de les persones, però sí que vull exposar les meves.
L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, la nostra carta magna, ho deixa ben clar, “La llengua catalana, pròpia de les illes Balears, tendra juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”, per tant el mallorquí, menorquí eivissenc i formenterer, no son cap idioma, son un dialecte del català. El diccionari de la Reial Acadèmia definia el mallorquí, com una de les variants del català.
Estic segur que ningú creu que a les Illes Balears es parlen quatre llengües diferents, quan un menorquí ve a Mallorca o a Eivissa o un eivissenc a Menorca o Mallorca s’entén perfectament amb els natius, tots parlen en un mateix idioma, el Parlament de les Illes Balears es la seva màxima expressió, reuneix a diputats de totes les Illes Balears. És vera que cada illa té la seva personalitat amb les seves pròpies paraules que tant els identifica i que enriqueixen la llengua, mai s’han de perdre, tampoc l’article salat, tant utilitzat amb les converses i amb la tradició ancestral que tant ens identifica.
Jo faig servir tant el castellà com el català, amb les seves variants en el meu dia a dia, i si és necessari, també l’anglès, que el parlo i escric amb una certa dignitat, no tant el francès, encara que me’n desfaig si fa falta.
Per mi, el català i el castellà son una manera de comunicar-se que uneix a les persones, i els dialectes o variants son una peça clau, la identitat de cada poble, amb les seves peculiaritats, no es menys importat que un idioma. A ca nostra parlem habitualment tots dos i m’agrada.
Els idiomes més dèbils son els que necessiten una major protecció, el català el parlen uns 10 milions de persones a tot el món, i més de 13 milions l’entenen, en canvi, el castellà o espanyol, el parlen quasi 600 milions, és evident que el que necessita més protecció per no desaparèixer poc a poc, és el català.
Com veieu,faig servir el llenguatge literari que es creu s’origina en els segles XIII i XIV amb l’obra de Ramon Llull, considerat el forjador del català literari, que va crear els recursos lèxics i sintàctics necessaris per utilitzar la llengua, que fins llavors era bàsicament només parlada. Podria escriure en castellà, a vegades ho he fet, però em sent molt més còmode en català, sobretot per convicció.
Hi haurà gent que pensi que ho faig perquè som català, però no catalanista, no és així, he viscut el tram més llarg de la meva vida a Mallorca i l’estim, gaudeixo de parlar les nostres variants, d’escoltar-les en la veu dels natius, amb les seves tonalitats, hermosíssimes, però en totes elles s’utilitza la mateixa gramàtica i es parla el mateix idioma, el català, propi de les Illes Balears.
