El procediment sempre és el mateix. Un dia de la setmana escric l’article i llavors el vaig rellegint els dies següents fins que el diumenge normalment l’envii per treure’l el sendemà. Ho dic perquè aquesta setmana es faria estrany que no parlàs de les eleccions, però també és cert que quan redact aquestes línies només han anat a votar els qui ho han fet per correu. Ningú pus. No ha ni començat la jornada de reflexió. Ni tan sols ha finalitzat la campanya electoral! Però sorprendria que avui no em referís als comicis de què parlarà tothom amb l’handicap que, segurament, amb el que diré ara em puc equivocar molt.
Supòs que no m’hauré errat si dic que ahir Mateu Xurí de Sobiranistes per les Illes no es va erigir en diputat. Ni que el PP ha guanyat les eleccions, que el PSOE aconseguí el (segon) pitjor resultat de la seva història recent d’ençà del 1977, que C’s, més o manco, va quedar tal qual el desembre — per ventura igual, un poc millor o un poc pitjor— i que Podemos ha remuntat gràcies a l’acord amb una EU gens marginal pel que fa a nombre de vots (800.000 al desembre) però terriblement perjudicada per un sistema electoral provincial injust (que li atorgà només 2 diputats als passats comicis). Són coses que pronosticaven totes les enquestes i si m’he confós és perquè aquestes també fallaven, que de vegades ha succeït: l’any 1979, a jutjar per aquestes, hauria d’haver guanyat el PSOE del Sr. González i no l’UCD de Suárez, com va acabar passant; en vérem un altre exemple amb la imprevista majoria absoluta conservadora de David Cameron al Regne Unit quan hom preveia una debacle del partit «tory», i la setmana passada totes les enquestes auguraven que el Regne Unit romandria dins la Unió Europea quan, per un estret marge, resulta que s’ha imposat el ‘Brexit’.
L’extinta EU acabà els seus dies sense haver-se coalitzat mai a l’Estat amb el PSOE, i el CDS també desaparegué sense haver pactat en termes pareguts amb el PP —maldament en aquest cas és més discutible si els conservadors eren els socis naturals d’un partit les inicials del qual eren Centre Democràtic i Social, la qual cosa pareixia acostar-lo més a l’esquerra. Ho dic perquè crec que pot passar estona abans que C’s i Podemos —o el PSOE si va fer tercer— s’aliïn amb els seus socis naturals, PP i PSOE —o Podemos, si va quedar segon— respectivament. Vegeu si no si en feren de via els socialistes i els de Ciutadans a conxorxar entre ells un pacte «contra natura», i en canvi va ser impossible que els socialistes convencessin Podemos d’entrar-hi o que Ciutadans fessin entendre al soci majoritari la conveniència de segellar una «grosse koalition» amb el PP.
El pacte heterogeni PSOE-C’s es precipità perquè els convenia a tots dos. Almanco així ho veia jo i així ho confirmaren les enquestes —desconec si les urnes ho hauran rectificat o ratificat. Sánchez i Rivera establiren un acord per poder dir blat, i si hagués entrat o Podemos o el PP tots tres haurien lligat el sac governamental. Ara bé, degueren pensar, si es tornen a convocar eleccions ho tenim ben cru. Rebrem perquè el vot es polaritzarà en els extrems —la gent vota perquè NO governi Rajoy o perquè Pablo Iglesias no arribi al Palau d’Hivern. Pareixia que rebria de valent el PSOE, i en qualque enquesta també he vist que queixalaven fort C’s (a la que més l’estimbaven dels 40 als improbables 33 diputats). I totes coincidien que el PP o es recuperava o es mantenia i que Podemos maquillava, ni que fos gràcies a l’aliança amb els comunistes (i MÉS a casa nostra) els seus bons resultats de desembre. I tant que a ells dos els convenia repetir els comicis! ...I fins aquí puc llegir. A partir d’ara, totes les càbales són possibles a jutjar per uns resultats que, com deia, a hores d’ara no tenc davant.
