Amb motiu de la invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit de Rússia (no m’agrada que la qüestió es focalitzi exclusivament cap a Putin, ell tot sol no podria fer res), va arribar al meu telèfon mòbil un meme que deia “Exclusiva: El Gobierno de España decide endurecer las sanciones a Putin y lo da de alta de autónomo”, i és que, com bé ha dit a mallorcadiario.com Luis García Sánchez, nou president de l’Asociación de Trabajadores Autónomos (ATA), Espanya està a la cua en quan a atenció als autònoms. La protecció econòmica i social que tenen els treballadors assalariats és un paradís al costat de la que es troben (ens trobam) els autònoms en el dia a dia.
Es fan molts d’acudits en quan a l’extraordinària capacitat de recuperació de malalties que tenim els autònoms, però és que aquesta és la realitat. No treballar no només significa no tenir ingresos, també suposa tenir pèrdues i perdre clients, tot un luxe que ningú no es pot permetre. Les contaré una anècdota personal viscuda com a autònoma, que segur que els autònoms entendran. Només dues hores després d’haver tengut el meu fill (mitjançant cesària urgent per risc de mort imminent del nin) vaig haver d’estar amb el mòbil atenent telefonades de feina. No era el que més il·lusió em feia en aquells moments, però hi havia urgències que s’havien de resoldre aquell mateix dia. Hagués pogut ignorar el mòbil? no, som autònoma.
De fet, si ser autònom a Espanya és un bon càstig, més ho és ser autònoma i mare. Les mesures de protecció cap a la maternitat que hi ha per a les treballadores per compte aliè, com ara les reduccions per a la cura de menors de 12 anys mantenint la mateixa cotització, no les trobam per a les dones autònomes. El paper i les paraules ho aguanten tot, però no existeix la capacitat pràctica i real de cobrir la jornada d’una dona autònoma que, per motius de conciliació familiar, necessita treballar menys hores.
Un altre aspecte que també ha estat bastant discriminatori respecte dels treballadors per compte aliena és la fiscal. Mentre que l’impost de l’IRPF a les nòmines té caràcter progressiu -més guanyes més percentatge pagues- en el cas dels autònoms ha estat sempre del 20%. Això significa que tant si un guanyava 10 com 100 no li canviava el percentatge de l’impost a pagar. I és clar, per a un que té la sort de guanyar 20.000 al trimestre potser un 20% és més o manco bo de dur, però a aquell que just ha aconseguit tenir un guanys de 3000 euros al trimestre, haver de pagar-ne 600 és ofegador. Ara veurem quin efecte tendran les modificacions introduïdes per a l’any 2022.
Però el més trist de tota la qüestió és que totes les penúries, nervis i maldecaps que ens dona el sistema d’autònoms a Espanya no té mai recompensa. Perquè si al manco un sapigués que els esforços veuran el seu fruit amb la jubilació… Però ni això. La jubilació dels autònoms és també un acudit de mal gust, amb pensions que van envejar el Salari Mínim Interprofessional.
I res més, perdonau aquestes lleugeres i suaus reflexions quotidianes amb veu alta. Si hagués fet aquesta article la setmana que ve, amb el termini de les declaracions d’IVA i IRPF del primer trimestre ja obert, hagués estat molt més bel·ligerant, segur.
