Hi ha èpoques en què una societat sembla incapaç de compartir gairebé res. Les conviccions es fragmenten, les paraules canvien de significat segons qui les pronuncia i fins i tot les alegries col·lectives es miren amb una certa sospita. En aquest context, sorprèn comprovar que onze persones perseguint una pilota encara siguin capaces d'aconseguir allò que la política, la cultura o els grans discursos fa temps que persegueixen sense èxit: crear, encara que només sigui durant unes hores, un nosaltres.
No és un miracle esportiu. És un fenomen profundament humà.
Els grecs distingien entre la força i la virtut. La força permetia imposar-se, la virtut feia mereixedora la victòria. Potser és aquesta la diferència que molts hem intuït aquests dies. La Selecció Espanyola no només ha jugat bé. Ha transmès una manera d'estar junts. I això és infinitament més difícil.
Perquè guanyar és, sovint, una circumstància. En canvi, construir un grup capaç de celebrar els èxits dels altres, d'assumir els errors sense cercar culpables i de convertir el talent individual en una obra col·lectiva és una forma de cultura. Les societats també s'eduquen contemplant aquests exemples.
El poder autèntic només existeix quan les persones actuen plegades. No quan unes s'imposen sobre les altres, sinó quan decideixen caminar en la mateixa direcció. A damunt la gespa ningú semblava voler ocupar el centre permanent del relat. Cada futbolista acceptava amb naturalitat que el protagonisme anava passant d'un a l'altre segons el que demanava cada partit. En temps d'exhibicionismes permanents, aquesta discreció resulta tremendament revolucionària.
Potser per això aquesta selecció ha despertat una simpatia que transcendeix el futbol. No perquè tots compartim les mateixes idees, els mateixos sentiments nacionals o la mateixa manera d'entendre Espanya. Precisament perquè no és així. I, tanmateix, durant uns dies molts ciutadans molt diferents han trobat un espai comú on sentir-se còmodes.
Aristòtil afirmava que «ningú triaria viure sense amics, encara que posseís tots els altres béns». No era una afirmació sentimental, sinó política. Sabia que cap comunitat es manté unida només per les lleis o pels interessos; necessita una forma de confiança mútua que permeti a cadascú alegrar-se sincerament del bé de l'altre.
I aquesta mena de cohesió no neix per generació espontània. Algú l'ha de sembrar.
Aquí és on la figura de Luis de la Fuente adquireix una dimensió que va molt més enllà dels plantejaments tàctics. Antoine de Saint-Exupéry va escriure que, si vols construir un vaixell, el primer que has de fer és despertar en els homes l'enyorança de la mar immensa. Els grans líders fan exactament això. No dirigeixen persones, desperten conviccions compartides. La disciplina, l'esforç i fins i tot el sacrifici deixen de ser una imposició quan cadascú entén que forma part d'alguna cosa que el transcendeix.
Vivim envoltats de lideratges que confonen autoritat amb renou, exigència amb humiliació o carisma amb culte a la personalitat. Ell ha recorregut exactament el camí contrari. Ha liderat sense necessitat d'ocupar tot l'espai. Ha corregit sense degradar. Ha exigit sense convertir la por en un mètode de treball. Ha sabut recordar que dirigir persones és, abans que res, ajudar-les a créixer.
No és casualitat que els seus futbolistes parlin d'ell amb respecte abans que amb admiració. El respecte és molt més difícil d'obtenir. L'admiració sovint neix de la distància, el respecte només apareix quan les persones perceben que són tractades amb dignitat.
Aquesta és, probablement, la gran lliçó que deixa aquest equip. El talent és imprescindible, però no suficient. La intel·ligència guanya partits, el caràcter sosté els projectes. I el caràcter col·lectiu no apareix espontàniament: s'educa, es contagia i es protegeix.
Quan passin els anys, pocs recordaran el minut exacte d'un gol o l'estadística precisa d'un partit. La memòria és selectiva. El que acostuma a perdurar és una altra cosa: la sensació que, durant un instant, vàrem veure representats uns valors que ens agradaria retrobar fora dels estadis.
Perquè els campionats s'acaben. Els trofeus acaben dins una vitrina. Els exemples, en canvi, troben la manera de continuar jugant molt després que l'àrbitre hagi xiulat el final.
