Conten com a cert persones que hi eren, que al juny de 2003, immediatament després d’haver signat Partit Popular i Unió Mallorquina l’acord de governabilitat, que una destacada dirigent dels conservadors, ara ja retirada de la primera línia, va dir “ya los tenemos”. Como no era difícil d’entreveure, la generositat del PP no era gratuïta, l’estratègia consistia en fer el que s’anomena ‘abrazo del oso’ cap a UM. Sempre es va dir que el PP havia ‘regalat’ massa poder a UM, sense hom aturar-se a comptar els recursos econòmics que gestionaria cada partit, sent que l’àrea que el PP es reservava al Consell -Serveis Socials i Esports- tenia una dotació pressupostària elevadíssima, però això és una altra qüestió.
Una de les fites d’aquesta lluita velada fou la “no inauguració” de la reforma del Teatre Principal de Palma a l’abril de 2007; no podia ser “inauguració” perquè la Junta Electoral l’hagués prohibit per tenir lloc amb una antelació inferior a dos mesos de les eleccions, per tant es va posar el nom de reobertura. Com pertocava, el Consell de Mallorca convidà el president del Govern de les Illes Balears a l’esperat acte. No obstant, aquest va delegar la seva presència a la llotja presidencial en la seva número dos, Rosa Estaràs, la qual, no casualment, era la candidata del Partit Popular a la presidència del Consell de Mallorca. És a dir, amb tota intencionalitat, Jaume Matas va delegar en la que era la rival més directe de Maria Antònia Munar en la carrera electoral a un acte que era de preveure que copàs totes les portades del dia següent. No entraré en detalls del que va passar aquell vespre, però vos assegur que fou una espècie de ‘França-Espanya’ que es resolgué de manera correcta a nivell protocol·lari. Fets com aquests propiciaren que, una vegada coneguts els resultats de les eleccions autonòmiques de 2007, els centristes diguessin sense entrar en cap tipus de negociació que es descartava un pacte amb el PP de Jaume Matas, en un gest que va sorprendre a bastants.
Les lluites protocol·làries, com les que hi ha hagut a Madrid entre Díaz Ayuso i Félix Bolaños a l’acte del 2 de maig (on s’impedí al ministre de presidència apujar a la llotja presidencial), són el pa de cada dia. Els partits polítics, amb més o manco elegància, empren els ressorts de les institucions per a fer campanya electoral. És bo que els caps de protocol siguin funcionaris de carrera, és a dir, que no siguin càrrecs de confiança, per tal de garantir una funció on els polítics tenen la tendència a intentar ingerir. En el cas de Díaz Ayuso-Bolaños és evident que ambdues bandes empraren els límits de les normes protocol·làries en benefici propi, no obstant, com que no és qüestió que es pugui judicialitzar, és quedarà en un incident per a ser analitzat a les escoles de protocol i en un antecedent de cara a futures edicions, sense cap cost electoral per a les dues bandes.
