El PSOE, MÉS, El Pi i Podem Eivissa i Formentera s’afanyaren a signar el document Illes per un Pacte Educatiu, que inclou molts de punts favorables. La proposta es covà a Menorca i s’ha acabat d’adobar amb les aportacions de Mallorca i les Pitiüses. Part dels caps visibles d’aquell redactat, després de les eleccions autonòmiques, han ascendit de directors de centre a flamants directors generals de la Conselleria d’Educació, en què han pogut posar en pràctica des d’aquella talaia privilegiada les aportacions que elaboraren en la teoria. Amb el vestit fet a mida, evidentment, aposten per augmentar quasi fins a l’infinit el poder dels directors de centre —por em fan, perquè al front dels centres educatius, com a totes les professions, s’hi combinen quatre autèntics cafres amb molts de professionals admirables— i passen de puntetes per sobre del decret de mínims. En canvi, diu IxP, que les ràtios no haurien de superar en cap cas les de la LOGSE, i maldament no siguin les de la LOMQE, les que tenim actualment s’hi acosten perillosament.
Jo sé que ara hi haurà gent de fora del món educatiu que pensarà que les ràtios han davallat molt d’ençà que nosaltres anàvem a escola, però de ver, han canviat tant els alumnes, els professors, els centres i sobretot els pares, que allà on abans hi podien cabre quaranta sardines enllaunades, ara vint al·lots es converteixen en una autèntica bomba de rellotgeria. Trenta, no en parlem! Quaranta...! Una vegada vaig anar al Club Diari de Mallorca perquè havia vengut un professor finlandès que ens va dir que al seu país començaven a emetre «Los Serrano» i que si tots els nins que teníem nosaltres eren com els que sortien a la sèrie televisiva d’Antonio Resines i Fran Perea la situació aquí a les aules devia ser insostenible.
Llegia en una entrevista de fa estona que demanaven al Sr. Bauzá què quedaria del seu llegat, i ell contestava que ara tothom s’havia adonat de la importància d’ensenyar en anglès. I, efectivament, tenia raó; els més radicals prediquen que ara tenim un TIL encobert, i no és cert però... «si non è vero, è ben trovato». Les ràtios d’anglès han disminuït fins a quinze alumnes quan a secundària s’estipulen a trenta i busques, i a batxillerat prop de quaranta. Un director d’institut em comentava que, per a Conselleria, ha suposat una despesa immensa enviar tant de professor d’anglès, però que els resultats es comencen a palpar. I les autoritats els estan esperant ansioses.
El problema és que això ha estat desvestir un sant per vestir-ne un altre. Quin sentit fa abellir el paisatge diari d’una classe d’anglès de manera que s’assembli més a un grup reduït de llatí, religió o francès, si les classes de català, castellà o matemàtiques són una nit de trons i llamps. L’important és que els alumnes aprenguin a escriure bé i a comprendre textos, que sàpiguen matemàtiques, les ciències són fonamentals, que coneguin un poc la nostra història i respectin el medi natural en què vivim, i evidentment, és clau que adquireixin també destreses en anglès per poder voltar pel món: més entendre a parlar els britànnics i conversar-hi que no posar la essa a la tercera persona per entendre’ns.
