Després de quatre mesos de viure el lamentable espectacle mai vist en tots els anys de la nostra democràcia on els líders polítics s’han tret la careta i han mostrat el llautó, es a dir, la veritat de les seves intencions envers a aconseguir a qualsevol preu un acord per governar Espanya.
Per la proximitat amb els polítics al llarg de la meva professió, puc assegurar que n´he vist de tota casta, molts, amb actituds que serien molt difícil de creure per lo miserables que eren i d’altres ben justes i honorables. Des de l’extrema esquera fins a l’extrema dreta hi ha hagut polítics durs i contundents amb les seves idees, des de en Manuel Fraga fins a Santiago Carrillo, passant per Adolfo Suárez, Felipe González, José Maria Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Julio Anguita i molts mes, a les illes Balears també, recordeu Gabriel Cañellas i Félix Pons com els mes significatius, tots ells defensaven unes propostes polítiques diferenciades a les dels seus adversaris polítics, però ho feren amb les cartes a la vista, amb compromís i lleialtat (amb l’excepció dels que varen aprofitar els atemptats del 11 de març de 2004 per canviar el sentit del vot tres dies abans de les eleccions generals). Adolfo Suárez va legalitzar partits polítics i sindicats, va formalitzà el dret a reunió, manifestació i opinió sempre d’acord amb la legalitat, Va impulsa l’UCD, coalició política integrada per moltes “famílies” de diferents ideologies: Socialdemòcrates, socioliberalistes, monarquistes, constitucionalistes, demòcrates lliberals, liberalistes i reformistes que va governar Espanya des de 1977 fins a 1983. Després de perdre 157 parlamentaris a les eleccions generals el febrer de 1982, es va dissoldre. El motiu va ser que no es podia mantenir sense el seu líder Adolfo Suárez que va dimitir de President del Govern d’Espanya al tenir series discrepàncies amb membres de les “famílies” i especialment amb el Rei Juan Carlos I.
Perquè he fet aquest repàs de la política recent d’Espanya, idò perquè ara, 34 anys després, tenim una situació sense antecedents. La incapacitat per formar un govern¡¡. Consensuar i arribar a acords vol dir tenir la capacitat i generositat de cedir una part dels idearis i programes polítics, ara be, cedir no vol dir assumir el programa de l’altre, es trobar el punt necessari perquè tots si trobin còmodes, cedir no es perdre la pròpia identitat, no es te que confondre.
¿Estan capacitats els líders polítics?, ¿estaran disposats a renunciar a les grans cadires? o posaran la calculadora per saber els emoluments que poden guanyar o perdre. ¿Perquè estan en política?, ego personal, no tenen res mes per ocupar-se o la que tindria que ser l’única finalitat, voluntat de servici, de millorar la nostra societat.
Cal recordar que els expresidents d’Espanya tenen un sou vitalici de 80.000 euros a l’any, mes cotxe, escolta i dos assistents. També tenen la possibilitat de triar entre aquestes prebendes o formar part del Consell d’Estat amb un apetitós sou de 100.000 anuals. Els expresidents de Catalunya, en concret en Artur Mas, rebrà un sou de 7.000 euros al mes, oficina, cotxe, xofer i escortes, despeses molt exagerades per uns polítics que ja han donat tot el que sabien i ara es dediquen al seu partit o impartir conferencies per tot el mon, qualcun amb la seva peculiar parla de l’anglès a canvi de gran quantitats d’euros. Vulgarment dit, un xollo.
En la meva modesta opinió i vist la qualitat política i personal dels candidats, els partits, exercint la seva responsabilitat, tindrien que cercar nous candidats, noves cares que tornessin la confiança als ciutadans, noves maneres de fer política, ho tindrien que fer, molt especialment el PP i el PSOE, els seus líders han demostrat les seves mancances i incapacitats, uns per menfotismes i no voler moure fixa i altres per un egoisme fora de lo comú. Vistes unes enquestes dels darrers dies, es poden repetir, d’una manera aproximada, els mateixos resultats de les eleccions del passat 20 de desembre, i després, que¡¡, ¿sis mesos mes sense govern? No es pot jugar amb el futur d’Espanya, no tenim que permetre que s’enriguin a la cara una vegada mes.
Sempre hi ha un partit que guanya les eleccions, que treu mes vots que els altres, moltes vegades insuficient per governar, però es la voluntat dels votants. Com tots sabeu la llei permet que s’ajuntin els partits menys votats, que plegats poden formar una majoria, però que individualment no tenen un caudal important de vots, (vet aquí lo que ara vol ser el pacte progressista). Els pactes es tenen que fer per gaudir un millor benestar del espanyols, catalans incluits, no, com he dit antes, per interessos de assolir les millors cadires i per tant els millors sous.
Ara coneixem els propòsits dels candidats, que si son els mateixos com sembla ser, no hi haurà masses canvis, tenim que anar a votar sense oblidar, amb la memòria oberta. Els votants no ens vàrem equivocar el passat 20 de desembre, son els polítics qui ens volen donar les culpes, no es així, ens han enganat, però tenim que tornar a votar de vell nou, no ens podem quedar a casa, tenim que evitar l’abtenció. Això no es un coll de filats per anar a caçar tords, es el nostre futur¡¡
La dita d’avui: “El secret de l’existència no consisteix sols en viure, sinó, en saber per que es viu” Fiodor Dostoievski.
