A vuitanta anys, l’històric líder del nacionalisme gallec Xosé Manuel Beiras anuncia que no es presentarà com a candidat a la Xunta. Encara record la seva eufòria i la meva aquell dia del 1993 en què el seu partit, el Bloque Nacionalista Galego (BNG), ascendia de 5 a 13 diputats. I encara s’havia de produir el «sorpasso» al PSdG-PSOE l’any 1997 quan el BNG en va fer 18.
A catalans i bascos els castellans els havien hagut d’aguantar sempre, però llavors vengueren els canaris, els gallecs i els darrers, de moment, els valencians. De fet, el nacionalisme d’esquerres tant mallorquí com valencià volgué copiar la idea del bloc celta cercant un pacte amb tot el que hi havia a l’esquerra del PSOE per poder avançar per aquí. A Galícia tant havia funcionat la idea que EU sempre hi havia estat un partit marginal, però és clar, tot això és un mossatge que Beiras hauria de pagar i que alerta no el cobrin també un dia a illencs i valencians.
El comunisme, sempre amagat dins la lloriguera perquè sap que no genera vots, va trobar un líder que era, en tots els sentits, la creu de Manuel Fraga —són probablement els dos polítics de més talla que ha donat la Galícia contemporània— i el deixava caçar a lloure mentre ells, aranyes de forat, s’engreixaven dins el cau. Però com un Juli Cèsar, a ell que tant li agradava traduir els clàssics grecollatins, la Unión do Povo Galego, aquest fort sector roig dins el seu partit, que sempre controlà els fils dels seus titelles, quan se’n cansà, decidí tallar les cordes del putxinel·li. Beiras continuaria al seu BNG de tota la vida amb el corrent Encontro Irmandinho, però com que mai s’havia preocupat de controlar-ne els ressorts, els comunistes li continuarien fent la pua. Fins que se n’afartà i fundà un nou partit, Anova, que qualcuns critiquen que, certament, ha esberlat el nacionalisme gallec en dues meitats.
El succés del BNG pens que s’explica per la configuració d’un tercer espai al marge de socialistes i populars en què hi contribuïren tres grans segments: les recialles més nacionalistes de la conservadora Coalición Galega, que no feia molt que havia estat agranada del mapa, la força d’un nacionalisme gallec d’esquerres emergent i les forces estatals a l’esquerra del PSOE. Crec que Anova s’hauria d’haver desplaçat al centre-esquerra i haver aglutinat els dos primers sectors bo i abandonant el tercer, però tot just començà a fer via, s’aglutinà amb Podemos i naufragà dins la marea.
He parlat de Coalición Galega. La formació de centre-dreta nacionalista de referència de la Galícia dels anys vuitanta acabà subsumit en l’òrbita del PP de la mateixa manera que ho feren, en aquella mateixa època, Unió Valenciana o Unió Mallorquina —maldament aquesta darrera se’n rescabalàs. Més recentment, el nacionalisme d’esquerra (MÉS, Anova, Compromís...) estan fent exactament el mateix. L’única diferència rau en el fet que la seducció d’aquests no és ara el PP, sinó Podemos.
