A partir de demà la Universitat de les Illes Balears celebrarà a Palma un Congrés sobre Camilo José Cela amb motiu del centenari del naixement del Nobel gallec. Com se sap, Cela va passar un bon grapat d’anys de la seva vida instal·lat aquí a Mallorca, es va relacionar amb la cultura local i va emprendre la gestació d’una revista com «Papeles de Son Armadams», que va ser clau també per a la recuperació de les llengües catalana i gallega en un període com el franquista, en què ambdues estaven proscrites. De la rellevància d’aquesta revista, en parlava la seva neta a la conferència de premsa de presentació del Congrés, fent-se’n creus que, certament, no hi hàgim prestat fins ara tota l’atenció que mereix.
Sempre ho veuràs. Dijous intervenc en el Congrés celià per analitzar les relacions d’aquest amb Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga, i en acabat, me n’aniré esperitat cap al Parlament per assistir a les 19 h a la sala d’actes a l’homenatge que prepara El Pi a Josep Melià Pericàs amb motiu del cinquantè aniversari de la publicació d’«Els mallorquins» amb Isabel Peñarubia, Miquel Alenyà i Miquel Serra. Moderarà la taula rodona Jaume Font i l’ha organitzat l’amic i col·lega nostre de «Mallorcadiario» Rafel Ballester.
Hi ha un article curiós a emprendre, que ningú ha fet i que se m’ha acudit ara a mi per raons molt òbvies. Quina devia ser la relació entre Cela i Melià? Sens dubte, es devien conèixer, però és clar, llurs camins s’entrecreuen. És un poc el que gràficament s’il·lustrarà dijous quan simultàniament hom parlarà de Melià al Parlament i de Cela a Sa Riera. El mateix passa entre Cela i Porcel. Com que el tema de la meva tesi doctoral havia estat Baltasar Porcel, i recurrentment m’havia referit, a propòsit de Porcel, que aquest havia tengut relació amb Cela perquè havia fet feina —Porcel, com el darrer mot del credo— a «Papeles de Son Armadams», vaig decidir fer recerca de llur relació en aquest Congrés. Aviat em vaig adonar que els camins de Cela i Porcel també es bifurcaren; el primer venia cercant «L’illa de la calma» de Santiago Rusiñol i es trobava a Palma amb un jove Porcel que havia deixat enrere Andratx però que ben prest se n’aniria a Barcelona a viure fins al 2009 que hi traspassà. Si hi afegim Melià, els camins de tots tres ens emmenen a un entreforc. L’artanenc se n’anà a estudiar a Madrid el 1957, va fer el servei militar a Melilla, va tornar a la capital de l’Estat i va ser des de procurador a les darreres Corts franquistes per les Illes fins a home d’estreta confiança del president Suárez a la UCD. Fins i tot va exercir una breu temporada de delegat del Govern a Catalunya (en temps del 23-F) i així s’explica a les «Memòries» de Jordi Pujol. Melià no es traslladà a Mallorca fins a l’any 1982 per encapçalar el projecte fallit del CDS.
Però llavors feia molts anys ja que Cela havia abandonat la barriada El Terreno. Havia decidit tenir una propietat a Mallorca amb el fi d’assentar-s’hi definitivament i establí la seva residència al barri de la Bonanova. Deixà de freqüentar tertúlies i espais públics i se centrà més que mai en la seva tasca com a novel·lista, de la qual ens llegà obres tan emblemàtiques com «Oficio de tinieblas 5» o «San Camilo 1936».
