Em vaig agenciar «Memòria escrita» de Joan Marí Tur (Sant Josep de sa Talaia, 1941) a la llibreria de Sant Francesc de Formentera. Havia vist en premsa que les treia i, infructuosament, vaig tractar de posar-me en contacte amb l’editorial Balàfia perquè me’n fes arribar un exemplar per recensionar-lo en qualque mitjà de comunicació d’aquests en què habitualment col·labor. Finalment, a la Pitiüsa sud, me les havia d’acabar comprant.
Recordava que durant l’interregne del president Soler, hi va haver dos diputats que es negaren a acceptar el cop d’Estat que instituiria Jaume Matas de president i que un d’aquells dos abstencionistes havia estat un eivissenc alt de cabells blancs i una mallorquina morena i baixeta. Eren en Joan Marí i na Joana Aina Vidal que, això no ho sabia o no me’n recordava, havien d’esdevenir els futurs consellers d’educació i serveis socials respectivament. Els del PP els trobaven massa esquerranosos, progressistes i catalanistes. En Botja, evidentment, en parla d’aquest afer, que no suposà el fi de la seva carrera política —Matas li prometé que igualment el nomenaria conseller d’educació tot i que no ho va acabar essent— sinó que encara havia de ser designat vice-president primer del Parlament Balear i candidat a la batlia d’Eivissa, que no va obtenir per pocs vots. Ara retirat de la política, al llibre insinua que se li havia passat pel cap fundar un partit de centre insularista i a mi m’estranya que El Pi de Jaume Font, Pepe Serra i Carmen Tur no hagin tocat a la porta del josepí per mirar d’incorporar-lo al projecte. Ves a saber si per ventura ho han intentat i jo ho ignor...
Políticament, l’home havia militat a UCD però no havia aconseguit acte de senador perquè se la va endur Abel Matutes per AP. L’extrema dreta feia forrolla per la Pitiüsa gran a la dècada dels setanta. Ell acabaria desembocant en aquest partit anys després i fou diputat durant quatre legislatures i desenvolupà tasques importants com a Conseller de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de les Pitiüses que deixa ben reflectides en el llibre, entre les quals destaca l’endegament de l’«Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera» que hom pot consultar en línia.
Comparteix amb mi el vessant no només humanístic sinó també filològic. També va estudiar Filologia i igualment es va dedicar a la docència. Va ser cap d’estudis de l’IES Santa Maria d’Eivissa i fundador del segon centre d’ensenyament mitjà a Vila, l’Isidor Macabich d’FP, que punyí perquè lluís el nom del gran pensador i assagista eivissenc.
Lingüísticament, les memòries estan mig escrites en castellà i mig escrites en eivissenc en un registre que aplaudiria la Fundació Jaume III. És a dir un perfecte català estàndard però amb article salat. El mateix que utilitzà Cañellas en les respostes a Jaume Sastre en el llibre «Conversa amb Gabriel Cañellas. L’amo en Biel» (Lleonard Muntaner, Editor). I a dir ver, reconec que a mi m’ha agradat molt com a filòleg i m’ha interessat aquest ús per veure si els eivissencs empraven l’article literari allà mateix on ho feim els mallorquins, si usaven el salat per als mateixos contextos, les contraccions (que canvien força: la forma «as» que aquí no empram), l’ús de la forma «so» quan ve seguida d’«amb» que compartim mallorquins i pitiüsos però no menorquins, el lèxic diferenciat («tatar», «majora», «blonco», «jupetí», «got», «sét»...), etc. Ideològicament, és partidari de la convivència sana de les dues llengües que fa servir al llibre i del respecte per les modalitats insulars —terminologia «pepera» pura— que sempre ens podríem entendre si això vol dir un estàndard de codificació composicional, que en deia Fabra. Amb Joan Marí Botja segur que ens hi entendríem perfectament. No només per això sinó perquè és una persona que ha volgut el millor per a Eivissa, Formentera i el conjunt de les Balears. Només desitj, Joan, que qualque ens puguem trobar davall el paraigua del mateix partit.
