Està vist que, al manco a les xarxes socials, aixeca molt més debat l’exhibició de la bandera espanyola o les discussions entorn a l’ús de la llengua catalana que no, per exemple, el preu dels carburants o l’escalfament global. Poders mediàtics i polítics, conscients d’aquest fet, no dubten en donar ressò, de manera exagerada en moltes ocasions, a petits succeïts que tenen en el centre el sentiment de pertinença de grup que pugui tenir cada un, per tal d’obtenir-ne un rèdit és clar.
Abans de continuar amb l’article, he d’advertir que he crescut amb una màxima que m’inculcaren a classe de Filologia Espanyola quan cursava -ja fa uns quants anys- primer de BUP. Aquesta ensenyança refereix a què totes les llengües es mereixen el mateix respecte, tant si són parlades per deu persones com per deu milions. Però aquest principi, que podria considerar com a ‘moral’ no sembla, ni prop fer-s’hi, seguit per una part considerable de la població la qual, mostra públicament una posició que podríem denominar com a pròpia del supremacisme, si atenem a la definició d’aquesta paraula que ens dona la Real Academia Española: <<Ideología que defiende la superioridad de un colectivo humano frente a los demás por razones étnicas, biológicas, culturales, religiosas o de origen>>. En aquest cas basta canviar el concepte “colectivo humano” per “llengua”.
I per què ho dic a n’això? Idò perquè, en aquest tipus de notícies, hi ha un argument que es repeteix i que ja resulta del tot pesat, i és aquell que diu que “con el catalán no puedes viajar a ningún sitio”.
Se m’ocorren tres importants respostes a aquesta afirmació, que vull compartir amb vosaltres, lectors de mallorcadiario.com, atès que vos pressupòs una capacitat de comprensió apte per a debatre la qüestió de manera racional.
La primera és massa senzilla, i consisteix en demanar “i què?”. Des de quan una llengua té com a principal comès el de viatjar? Només és important per als set, deu o quinze dies a l’any en que un pot estar de vacances fora del lloc de residència? I la resta de l’any? No es considera important poder gaudir de coneixements, música, literatura, teatre, festes, refranys i dites o qualsevol altra manifestació social i cultural? De veritat això no té valor? De veritat no s’és conscient que la mort d’una llengua, sigui la que sigui, suposa la desaparició d’un llegat cultural importantíssim?
La segona, molt evident és que, fins on sabem, el saber no ocupa espai. Ens estan dient els que usen aquesta frase que conèixer el català (o mallorquí si voleu) minva possibilitats d’aprendre altres llengües? Si realment un pensa que dedicar un cert temps en aprendre una llengua -la que sigui- resta possibilitats d’aprendre’n una altra, o dues, o tres... l’únic que està demostrant és la seva pròpia limitació. Es diu que Albert Einstein -la intel·ligència del qual està fora de dubte- afirmà públicament que només estava emprant un 10% de la seva capacitat cerebral (se non è vero è ben trovato)... i ara resultarà que aprendre, conèixer i usar el català és un impediment a aprendre altres llengües? Doncs no, precisament, quantes més llengües coneix una persona més facilitat té per a aprendre’n de noves. Per exemple, saber català ajuda moltíssim a desfer-se’n en l’italià o el francès.
I el tercer, encara més evident és que si ens posam en aquests tipus d’arguments, si som tant ‘cosmopolites’ i ‘viatjats’ sabrem que per a donar la volta al món sobreviurem sense problemes amb l’anglès. L’anglès és, agradi o no, la llengua amb la que es pot viatjar a tot el món, fins i tot al planeta d’Eurovisión.
El professor i catedràtic Roman Piña Homs, a qui vaig tenir de professor d’Història del Dret, un dia ens digué unes paraules molt interessants: si el món fos lògic només hi hauria un idioma (referint-se a l’esperanto), però que, si fos així, seria molt avorrit. Amen.
