Aquests dies una de les plataformes de televisió digital més populars té en el seu repertori la pel·lícula Munich, the edge of war. Aquesta, retrata el moment en què el Regne Unit, França i Itàlia es reuniren amb Hitler per aturar la crisi de les Sudetes en l’anomenada Conferència de Munich. Rebobinant en la història, recordarem que a l’any 1938, i com exercici del seu Lebensraum (espai vital), Adolf Hitler decidí invadir Txecoslovàquia en la seva zona limítrofe amb Alemanya, anomenada les Suedetes, per ser aquesta una zona habitada principalment per alemanys els quals, al seu parer, no eren del tot ben tractats. Els records de la Gran Guerra eren frescos, i romania el temor a un nou conflicte bèl·lic a escala europea.
El primer ministre britànic, interpretat pel sempre magnífic Jeremy Irons, no volia fer front a la guerra que molts albiraven, i, per aquest motiu, com a obra de diplomàcia la seva posició fou ‘mirar cap a una altra banda’ i qualificar el conflicte com a “qüestió local” deixant l’estat de Txecoslovàquia desemparat la Wehrmacht. En un exercici de justificar en part l’actuació de Neville Chamberlain, en el film se’ns diu que la seva actuació propicià que els estats Aliats tenguessin temps per a armar-se de cara a una Segona Guerra Mundial que no va ser evitada per un Chamberlain que acabà dimitint per no haver sabut actuar con calia.
En resumen: un estat pretén ocupar la zona limítrof d’un altre perquè hi viuen nacionals seus, i la resta de les potències continentals deixen la resolució del conflicte a la diplomàcia. És quasi impossible recordar aquest episodi de la història més tràgica del s.XX sense que a un li vengui al cap la situació actual d’Ucraïna, on, amb cent mil soldats russos esperant a la seva frontera, viu un clima totalment pre-bèl·lic.
Ben igual que vuitanta-quatre anys enrere, els estats europeus es troben en el debat de sí resoldre el conflicte mitjançant la diplomàcia o mitjançant una intervenció armada, i sembla que, tot i que es tengui clar que no es tracta en absolut d’un ‘conflicte local’, no es vol parlar de moment d’enviar tropes cap a la zona de conflicte. En l’agenda també està la qüestió de la intervenció de l’OTAN en ajuda d’un estat que ha mostrat intencions d’unir-se a l’aliança atlàntica.
Un es demana fins a on arriben les similituds. Alemanya començà per Les Sudetes i continuà per Polònia en el que suposà l’esclat definitiu de la Segona Guerra Mundial al 1939. Rússia ficà les urpes a la península de Crimea al 2014 i ara ja no li basta aquest tros del pastís. Amb tot, sembla clar que no són comparables l’Alemanya Nazi a l’actual Rússia, no obstant, podem dir el mateix d’Adolf Hitler i Vladimir Putin?
