El darrer pic que s’enfrontaren el Mallorca i l’Atlètic Balears —a part dels derbis d’aquesta temporada, s’entén— en partit oficial jo era un infant d’uè. La segona meitat dels anys setanta havien estat els més gloriosos de la història per a l’equip blanc-i-blau. No jugava a Segona (A) com ho havia fet als cinquanta i els seixanta, però ho feia a tercera (nacional) i el Mallorca, també. El famós Jeroni Petro ostentava la presidència del club i va ser quan va dir allò tan famós que el qui volgués veure futbol havia d’anar a l’Estadi Balear. En aquells anys, el Balears guanyava el Mallorca a casa cada temporada i treia sucosos empats dins el Lluís Sitjar —ni a la Lliga ni a la Copa, mai aconseguí tombar el primer equip de Palma com a visitant.
S’han esperat «il mezzo dil cammin di mia vita» per tornar a veure’s les cares i, evidentment, no m’ho podia perdre de cap bolla. Al Lluís Sitjar jo hi havia anat moltes vegades, però a Son Moix no hi havia posat mai els peus. I sempre vaig dir que hi entraria, que no tenia cap problema, sempre que l’ATB també hi jugàs. I diumenge passat es va estrevenir.
No vaig poder anar amb els «meus» perquè havia quedat amb en Toni Fuster, vicepresident d’El Pi de Palma, i ell és barralet de tota la vida. Ens hi acompanyaven Jaume Font i Toni Amengual. Per bé que vaig recordar a Fuster que el carrer del Sindicat on té la botiga és nostro, perquè és allà on teníem la famosa penya Passatge, i al camp es lliurava un temps el trofeu Pep d’es Passatge. Efectivament, hi havia un temps que se sabia quina part de la ciutat era vermella i quina part, blanc-i-blava; el Balears devia dominar un 40% de la ciutat i els barrals, el 60% restant.
Vaig gaudir molt del partit de Son Moix. L’Atlètic es va avançar en el marcador i vaig penjar aquell 0-1 al meu mur d’Instagram. El meu equip va marcar dos gols com dos sols, va fer un paper digníssim, els afeccionats del club també demostraren comportar-se com toca i els mallorquinistes també varen ser un deu —no en record pocs que ens miraven amb bons ulls quan jugàvem contra l’Albacete i el Toledo i volíem aconseguir la promesa d’ascendir el club a Segona A quaranta i busques d’anys més tard. Això era una de les coses que rumiava mentre miràvem el partit; trenta-sis temporades són moltes i els enfrontaments Mallorca versus Atlètic Balears ja no deuen tenir res a veure amb el que eren un temps. Però en roman qualque cosa. Com aquell home que no sé si era un president de penyes que va dir que ells serien 10.000 i compareixerien 800 rates. I com vaig fer constar en una piulada de Twitter, em reivindic rata...
