El lloguer vacacional està sent l’espàrring de qui lamenta la massificació turística, el dimoni que provoca els mals. És un missatge que alguns han llançat de manera interessada i que altres han seguit perquè sempre va bé donar les culpes a altri. Enguany, amb les dades turístiques que hem tengut, la polèmica ha revifat amb més força que mai.
Fa uns anys es va poder llegir a mallorcadiario.com una entrevista a l’hoteler Francisco Miralles, president de THB Hotels, qui va mostrar una de les visions més assenyades que s’han donat fins a ara en torn al lloguer turístic i que consider important prendre-la com a punt de referència. A la pregunta de com s’ha d’afrontar el fenomen creixent del lloguer turístic, contestà que aquest no desapareixerà i que “ni tan sols ho ha de fer perquè el mercat el demanda”, sol·licitant que estigui “regulat pagant els impostos y les ecotaxes corresponents, així com complir amb els compromisos amb la Seguretat Social, mesures de seguretat i contraincedis, controls sanitaris, etc.., en definitiva, competir en el mercat amb les mateixes condicions que competeixen els hotelers. No és suficient amb que existeixi una llei, aquesta s’ha d’aplicar i s’ha de fer complir com es fa a la resta del sector”.
A diferencia del sector hoteler, qui té un projectat quin ha de ser el seu futur, en el cas de l’habitatge vacacional aquesta situació no és dóna de manera tan meridiana, bàsicament perquè el perfil del comercialitzador d’habitatge vacacional és d’un ciutadà mitjà que en absolut es pot comparar als empresaris turístics de Mallorca i que el que cerca bàsicament és tenir el menor de problemes possibles. És l’associació Habtur qui s’ha erigit en veu representativa del lloguer turístic i qui fa la tasca didàctica de desmentir amb xifres estereotips de s’han llançat darrerament.
El lloguer d’habitatges de caràcter turístic té plena justificació social i econòmica sempre que no s’excedeixi dels fins que el justifiquen. I això ens diu quan s’ha de dir que sí a l’habitatge turístic i quan s’ha de dir que no.
El lloguer turístic ha permès evitar que edificacions que tenien difícil sostenibilitat econòmica hagin pogut ser rehabilitades i/o mantingudes, i també ha permès donar sortida a aquells habitatges els propietaris dels quals havien quedat escaldats amb l’experiència de llogar de manera permanent a arrendataris insolvents. Es tracta d’aquell lloguer per part de petits propietaris que l’únic que cerquen és que aquell immoble ‘es mantengui tot sol’ sense haver d’afegir-hi doblers. Hom pot pensar que el lloguer turístic és quelcom molt lucratiu, però quan s’ha descomptat els tributs (IRPF, IBI, fems -a tant alçat- i Impost turístic), els subministres (aigua, electricitat, internet), les despeses de neteja, la compra continua de material (parament, canvi de mobles), les reparacions, i les comissions als comercialitzadors, el rendiment no és tant com es creu.
El que també ha provocat, i això no és gens bo evidentment, és la generació de turismofòbia, sobretot creada per aquells turistes renouers que es passegen per dins ciutat i per dins habitatges plurifamiliars troley amunt troley abaix; l’especulació urbanística de qui adquirí habitatge a gran escala amb l’única finalitat de comercialitzar-lo turísticament; i el descontrol administratiu sobre les veritables xifres turístiques.
La legislació ha donat resposta a aquests tres grans problemes: per una part ha posat limitacions al lloguer d’habitatges a edificacions plurifamiliars, exigint l’acceptació de la comunitat de propietaris; l’exigència d’una antiguitat mínima de l’habitatge que es vol llogar i l’establiment d’un màxim d’habitatges per propietari; i la persecució, cercant sobretot a pàgines webs com Airbnb, booking o Vrbo, d’habitatges que no tenen llicència.
L’activitat il·legal de lloguer vacacional perjudica tothom (excepte qui la fa és clar), i sobretot
damnifica a qui sí la desenvolupa de manera legal, que observa la normativa aplicable, i que suporta totes les despeses i impostos inherents a l’activitat. Qui lloga sense tenir llicència -com tots els casos en què una activitat no compta amb els permisos oportuns- competeix deslleialment cap a qui sí ho fa.
El debat que tenim al carrer també ha existit en torn a la regulació de l’activitat turística que s’ha anat fent des de l’any 2012. I, fruit d’aquestes deliberacions, i en el sentit que exposava Francisco Miralles, ens trobam a dia d’avui en què s’ha apostat per un lloguer vacacional totalment regulat, amb places limitades i establint processos d’investigació i sancions a qui no té llicència i no observa la legalitat aplicable.
Ara la qüestió, és, fins a quin punt la tasca inspectora del Consell de Mallorca tendrà suficient força de persecució de l’activitat il·legal.
