Les Converses de Formentor, que enguany han arribat a la desena edició de la segona època, se saldaren amb una picabaralla lingüística quan l’escriptor Andreu Gomila parlà sobre Blai Bonet en català i la moderadora li entimà, en acabar, que no havia entès res del que havia dit per la llengua que havia usat. La meitat del públic la va aplaudir amb mamballetes. El mateix passà amb Gabriel Janer Manila. És evident que en aquesta situació ens hi mena el clima de tensió i ofec que es viu darrerament a l’Estat espanyol amb l’afer català però és mentida això que va dir l’organització que a Formentor no havia succeït mai.
Les Converses de Formentor recuperaven un vell instrument de l’antifranquisme en què s’hi convocaren escriptors tan distints entre ells com un Camilo José Cela o un Joan Fuster. Fa deu anys, havent-hi al poder socialistes dels de «més PSOE i manco PSIB», es tornaren a organitzar. El primer any, per evitar successos com el d’enguany, es contractà un sistema de traducció simultània. El segon any, que és el que em va tocar organitzar-les a mi per raons que ara no venen al cas, ja es va decidir que es prescindiria de la traducció perquè resultava molt costós. Aquell any el català ja va brillar per la seva absència, reduït a la mínima expressió, i es produïren alguns moments de tensió latent que no arribaren a fructificar com ara quan Lleonard Muntaner va ser l’únic a intervenir en la nostra llengua en una taula rodona sobre editors. No li va anar tan bé a l’editor d’EnSiola al tercer Formentor, que per intervenir en mallorquí el Director general del Llibre del Ministeri de Madrid li va recriminar que si ho hagués fet en castellà s’haurien entès tots la mar de bé.
Fixeu-vos que, certament, li va remarcar en castellà. Perquè Formentor mai ha estat una Babel ni un encontre universal. Els escriptors anglesos, francesos, italians, alemanys o nord-americans no hi han participat en tota la dècada! Anem a repassar la procedència dels qui participaren en el segon Formentor que és el que jo puc analitzar amb més coneixement de causa. Hi havia convocats escriptors en català i molts en castellà de Mallorca, Menorca i Eivissa —de Catalunya o València, en català, cap!—, gent de la Península inclosos catalans i valencians, però insistesc, sempre que aquests darrers fessin servir l’espanyol, un portuguès que curiosament liderava els partidaris al seu país de la reunificació amb Espanya i vivia a Lanzarote (em referesc a José Saramago) i una plèiade de plomes hispanoamericanes. És a dir, una visió extraordinàriament generosa de l’Espanya gran i antigues colònies de l’Imperi. Poc després d’aquell Formentor va sortir el jove poeta Jaume C. Pons Alorda, que hi havia estat convidat, per denunciar a l’extint Diari de Balears el castellanisme subjacent d’aquelles converses.
Vaig quedar amb Damià Pons quan tot això ja havia passat. Em va dir que si tornava el PP no tendria gaire problema a mantenir un acte com aquell. Efectivament, va ser així. Però amb el temps el PP se’n desmarcà, perquè Bauzá començà amb l’executiu més auster que hi havia hagut mai —devers mitja dotzena de consellers— i allò implicava una despesa considerabilíssima per a l’erari públic. Les entitats privades, tanmateix, han continuat organitzant l’esdeveniment i així s’ha arribat a una dècada de problemes lingüístics subjacents que segurament s’ha agreujat enguany amb l’afer català.
Molt sovint li criticam a Ciudadanos el seu doble raser de mesurar. Ells diuen, per exemple, que si donen un examen d’un altre color a un alumne a selectivitat l’estan marginant. Bé, això que feren a Lleonard Muntaner, Miquel Campaner, Jaume C. Pons Alorda, Andreu Gomila o Gabriel Janer Manila és exactament el mateix! Tractar els catalanoparlants —els nostres escriptors i editors, en aquest cas— com apestats i penjar-los la gramalleta encontre rere encontre perquè no ho tornin a fer pus. Però és clar és pecar d’il·lús pensar que això Ciudadanos i el PPSOE qualque dia arribin a entendre-ho... no dic ja condemnar.
