Com a bons inquisidors, es catalanistes segueixen estrictament lo que mana es Consell de la Suprema i General Inquisició (defensor i protector de sa doctrina, ja religió, catalanista) respecte de s’article determinat que usam a ses illes Balears de segles ençà: marginació total a IB3 i an ets àmbits públics, educatius, administratius i institucionals (fa pocs dies la Suprema Inquisició va refusar sa petició de VOX d’usar s’article salat en es Diari de Sessions des Parlament Balear). Es dogma catalanista no l’admet a s’estàndard lingüístic, no perquè, tal com erròniament afirma, a Balears mai s’hagi usat a àmbits cultes (¿No ès culte “L'enginyós hidalgo Don Quixote de la Mancha compost per Miquel de Cervantes Saavedra y traduit ara en Mallorquí sa primera vegada per n'Ildefonso Rullán” de 1905? Serà que no ès culte perquè en Rullan sabia que es mallorquí i es català eren llengos distintes: “Hem de tenir en conte que en aquell temps no s’usaven ‘calssons’, sinó ‘calssas senceres’, vol dir, que tapavan sas cames y sas cuixes. Mes envant dugueren també ‘medias calzas’ que arribaven a n’es jonoys, a sas que diuen avuy ‘medias’ y en català ‘mitjas’ y noltros ‘calssas’), sinó perquè ès vist com es principal símbol de diferenciació respecte de s’imposada religió catalanista, i per tant, a eliminar per poder completar sa conversió de sa nostra secular llengo mallorquina i baleàrica en llengo catalana. Avui en dia emprar s’article baleàric s’ha convertit en herètic i, per tant, has de ser cremat a sa foguera lingüística. A més de s’estigma diferenciador, es nostro ARTICLE HERÈTIC té una complexitat que encara el fa més marginal i únic a sa vegada.
S’article baleàric no ès únicament s’article salat, sa seva dualitat ès lo que el fa excepcional i molt dificultós per sa gent des continent. Dins sa llengo baleàrica ets instruments verbals de sa determinació són dos: s’article salat, que deriva de s’arrel llatina IPSU (sa casa, s’ase, es cotxos, ses màquines, amb so cotxo, amb sos cotxos...) i s’article general, derivat de s’arrel llatina ILLU, però que només s’empra en certes ocasions (el cel, la mar, el rei, el papa, l’any que ve, el Japó, a l’antiga, posar fil a l’agulla...). Lo corrent es que qualsevol persona procedent de Catalunya o de València (amb molt bona intenció de voler xerrar mallorquí) o qualcú que ha donat català a una escola de Balears (en aquest cas no ès bona intenció, ès simple ignorància, ja que s’article baleàric no s’ensenya a Balears) te digui “gira a sa dreta” o que si li demanes s’hora te contesti “són ses tres”. En es dos casos se tracta de persones que no han après baleàric a ca seva, que no coneixen sa complexitat des nostro article baleàric, i que només saben des simple article general (el gos, la safata, els gats, les vacances...). Qualsevol que xerri mallorquí a ca seva sap que se “gira a la dreta” i que “són les tres”.
Ets únics endrets on se conserva s’article salat des des seus inicis llatins són illes: Balears i Sardenya (allà no ès herètic, n’ès sa norma). Després de més mil anys d’existència, sa llengo sarda va ser reconeguda com oficial per s’Estat Italià l‘any 1999 i se va institucionalisar a s’illa sarda l’any 2006 quan sa Regió Autònoma de Sardenya va adoptar sa “Limba Sarda Comuna” com sa norma de referència per sa redacció de documents oficials i comunicació institucional. En canvi sa nostra llengo baleàrica després de tenir una cadira a sa “Real Academia Española” devora ses llengos catalana i valenciana, amb s’adveniment des dogma catalanista (s’Estatut de 1983) va ser relegada a ser una trista i oblidada modalitat de s’imposada llengo catalana d’un article 35 que mai s’ha aplicat.
Sa base de s’estàndard sard són ses varietats centrals de s’illa que serveixen de pont entre es logudorès (nord) i es campidanès (sud). Encara que sa Limba Sarda Comuna cerca s’unificació, dona certa flexibilitat segons s’ús regional (no com s’estàndard català imposat a Balears per la Suprema Inquisició). Tant ès així que sa Limba Sarda accepta tant ets articles plurals típics de sa part nord “sos” i “sas” com s’ús de “is”, típic de sa zona sud. A Sardenya sa forma masculina de s’article salat es distinta de Balears: “es llibre” ès “su libru” i “es llibres” són “sos libros” o “is libros”. En canvi es femení difereix molt manco des baleàric: “sa cadira” ès “sa cadrea” i “ses cadires” són “sas cadreas” o “is cadreas” (ses mateixes terminacions des plural en ‘-as’ de sa llengo mallorquina de principi des segle XX emprades p’en Rullan).
No es cap casualitat que s’article salat només el trobem a unes illes (Sardenya i Balears) i no en es continent (llevat de ses localitats alacantines de Tàrbena i Vall de Gallinera, on hi va ser duit per pobladors mallorquins en es segle XVII, ademés de diverses localitats des litoral de Girona), ja que, tant baleàrics com sards varen romandre pràcticament aïllats durant segles, amb escasses influències des continent, on s’article determinat derivat de ILLU se va acabar imposant. Tant sards com baleàrics varen mantenir sa seva llengo llatina (amb so seu determinant derivat de IPSU) maldament ses invasions patides casi simultàniament des de sa caiguda de Roma. Es vàndals prengueren Balears i Sardenya l’any 455 i vuitanta anys més tard sards i baleàrics passaren a formar part de s’Imperi bizantí. Després de sa desaparició de Bizanci de la Mediterrània Occidental, Sardenya caigué l’any 710 en mans de l’Islam durant un curt període de setanta anys per romandre independent fins a sa conquista aragonesa de 1324, mentres que Balears va romandre independent fins a sa conquista cordovesa de 902, per després ser conquistades per Aragó a 1229.
Només sa conquista d’en Jaume I va interferir en s’evolució de sa llengo llatina de Balears, ja convertida en es dialecte mossàrab mallorquí que xerraven es Rum i part des mallorquins islamisats però no arabisats, com n’Alí de la Palomera i en Benhabet i es seus (després de sa conquista aragonesa apostataren de l’Islam per retornar a sa religió des seus antepassats). Sa llengo d’oc de catalans i occitans se va fusionar amb so dialecte mossàrab mallorquí per donar lloc a sa nostra llengo mallorquina i baleàrica, que com a senya d’identitat mantegué i manté es seu ARTICLE HERÈTIC derivat, com a Sardenya, de s’arrel llatina IPSU.
Entre sa població de Mallorca se va conservar s’ARTICLE HERÈTIC des dialecte mossàrab des Rum i des sarraïns no arabisats, que el podem trobar a diversos topònims des Llibre del Repartiment i en altres documents des porcioners, com Saverdera, Zamorela i S’Arracó. Des topònim Saverdera que data del 1241, s’historiador i arabista Guillem Rosselló afirmava que donada “la temprana presencia de este topónimo impide pensar que se trate de una intrusión del catalán”, per tant, s’article salat seria anterior a sa conquista de 1229. Lo mateix ocorr amb s’alqueria Zamorela, ubicada en es districte de Pollença. Se tracta d’un topònim que ademés des determinant derivat de IPSU conté s’arrel preromana ‘morr-‘ (que vol dir penyal) com altres topònims conservats pes Rum i es sarraïns (Morel, Mortitx, Morro...). També amb so topònim S’Arracó mos trobam amb sa mateixa situació. A s’edició des Diccionari català-valencià-balear de 1935 (a s’actual edició l’Inquisició ho ha suprimit) s’afirmava que “abans de la reconquista devia dir-se ‘es recó’, en la pronuncia dels sarraïns degué resulta ‘ar-racó’ y els conquistadors degueren adoptar aquesta forma posant-hi de bell nou l’article”, que era s’actual article herètic derivat de IPSU.
A partir de sa conquista aragonesa es nostro ARTICLE HERÈTIC va passar a conviure amb s’article determinat derivat de ILLU trasplantat a Mallorca per s’administració aragonesa (que ja havia començat a arraconar sa llengo llatina i redactar es documents reials com lletres, nomenaments, instruccions, informes... en sa llengo d’oc, que anomenaven romanç) i en menor mesura pes duit pets escassos colons i pobladors occitans i catalans. Si ja ès difícil admetre es dogma catalanista que afirma que després de 1229 va arribar sa llengo catalana a Mallorca, encara ho ès més creure-se que varen ser es pobladors catalans procedents de Girona que s’establiren a Mallorca (concretament de L’Empordà on encara s’empra) durant es segles XIII i XIV es qui deixaren s’article salat, ja en franca recessió a ses seves terres d’origen. A més a més, encara que ès cert que hi havia gironins, aquests eren molt minoritaris respecte dets altres pobladors marsellesos, montpellerins, lleidatans, barcelonins, tarragonins, rossellonesos, narbonesos... De fet, ILLU només el trobam a sa localitat mallorquina de Pollença, on es venguts de fora, catalans i occitans, varen ser més numerosos que es mallorquins.
A diferència des sards que mantenen sa seva llengo sarda, an es baleàrics se mos ha imposat sa llengo catalana, deixant a un costat sa nostra llengo baleàrica (fruit de sa fusió des dialecte mossàrab amb sa llengo d’oc de s’administració aragonesa). Una llengo baleàrica, que com sa sarda, ha mantengut s’article salat com a principal característica diferenciadora d’entre totes ses llengos llatines.
Fins fa un segle sa nostra llengo tenia gramàtica (Amengual, 1835), ortografia (Servera, 1812) i diccionaris propis (Balaguer, 1760; Figuera, 1840), ademés d’una cadira a sa “Real Academia Española”. Es fet de s’eliminació de s’Universitat Literària de Mallorca i es seu trasllat a Barcelona a principi des segle XIX, va ser es punt de partida de sa catalanisació de ses nostres elits polítiques i culturals, que va culminar a final des segle XX amb sa fundació d’unes catalanisades OCB.cat (ets inquisidors que persegueixen es BALEÀRICS HERÈTICS) i UIB.cat (la Suprema Inquisició nascuda per mantenir sa flama des DOGMA CATALANISTA).
Aviat celebrarem es dos segles de sa desaparició de la Suprema Inquisició espanyola, però a Balears ja en duim més de quaranta de la Suprema Inquisició catalanista, que ha convertit sa nostra llengo mallorquina i baleàrica en un LLENGO HERÈTICA.
