Es 29 de novembre de 1341 a un judici celebrat a Mallorca per una vànova robada un any enrera, quan sa justícia volgué aclarir es nom des lladre, es testimoni va afirmar que no podia ser es mallorquí Guillem Revull ja que xerrava a sa manera mallorquina (“loquitur ad modum maioricencem”) mentres que es lladre xerrava s’idioma rossellonès.
Avui en dia xerrar a sa manera mallorquina i a sa manera baleàrica ha desaparegut de sa vida oficial de Balears, de sa seva televisió pública (IB3) i de s’educació de Balears. Tal com exposava es meu amic Toni Planas a IB3 no xerren a sa manera baleàrica (“ajuda”, “correguda”, “deport”, “garrit”, “servici”), ho fan a sa manera catalana (“ajut”, “cursa”, “esport”, “bonic”, “servei”), ja que es seus lingüistes han deixat a un costat es mots baleàrics, maldament són admesos i recollits an es “Diccionari de la llengua catalana de l’Insitut d’Estudis Catalans” (DIEC2), lo que vol dir que són part des lèxic normatiu de sa llengo catalana. Tampoc en es llibres de text de Balears s’ensenya com se xerra a sa manera baleàrica. Ès es cas des llibre “Ludilletres” editat a Catalunya i emprat a quint d’infantil en es col.legi Madre Alberta. Ses primeres paraules que ensenyen an es nostros infants inclouen ses formes catalanes “escombra”, “maduixa”, “mitjó”, “sorra”, “joquina” o “gripau”, en lloc de ses formes baleàriques “granera”, “fraula”, “calcetí”, “arena”, “jugueta” o “calàpet”, totes també incloses en es DIEC2.
Tornant an es segle XIV, podem comprovar com en es regne de Mallorca a més de separar es mallorquí des rossellonès també se distingia es mallorquí des català. Un parell d’anys més tard des judici per sa vànova robada observam sa mateixa percepció de sa diferenciació des mallorquí respecte des català. A un procés de l’any 1357 diversos testimonis identificaren en Jaume Arnau, nadiu de Vilafranca del Penedès, pare des mallorquí Francesc Arnau, com a “català en ses faysons, en sa peraulla en tots sos captanimens”. Després de més de cent anys de sa conquista de Mallorca, sa llengo d’oc duita pes colons catalans, rossellonesos i occitans, era distinta a sa mallorquina ja que s’havia fusionat amb so dialecte mossàrab illenc.
Així se va entendre durant es segles posteriors. Ses tres llengos germanes (català, valencià i mallorquí) varen seguir es seu propi camí fins an es punt que a l’any 1926 sa llengo mallorquina se va guanyar una cadira a sa Real Academia Española devora ses altres llengos espanyoles distintes de sa castellana. Aquesta era sa realitat històrica documentada i transmesa durant generacions entre es mallorquins i reconeguda a tots ets àmbits. Ets eminents i polifacètics Pere d’Alcàntara Penya i mossèn Antoni Maria Alcover sabien que sa llengo mallorquina era es resultat de sa fusió de sa llengo d’oc duita pes colons i conquistadors des segle XIII amb so dialecte mossàrab. En aquest sentit li explicava mossèn Alcover an el rei Alfons XIII: “se congrià an el mateix temps dins Catalunya, dins el Reyalme de València y a les Balears, y que ja la parlaven aqueixes dues regions sigles abans que les conquistàs el gran Rey En Jaume I”. Ès a ses cròniques cristianes de sa conquista aragonesa de Mallorca on hi trobam una primera referència an es mossàrab quan en Jaume I se va entrevistar amb n’Alí de la Palomera a s’illot de Panteleu, on s’illenc li va contestar en “son llatí”. Aquest mossàrab mallorquí va quedar recollit en es topònims des “Llibre del Repartiment”. Segons s’arabista i filòleg Álvaro Galmés se tracta de topònims anteriors a sa conquista islàmica de 902, ja siguin romans (“Muro”, “Campos”, “Porto Petro”, “Campanet”, “Pina”...) o preromans (“Ariany”, “Morro”, “Toro”...), que pervisqueren es tres segles de dominació islamita, i que romangueren vius després de sa conquista cristiana, degut a s’important número de mallorquins que parlaven i conservaren es dialecte mossàrab. Sense sa forta influència des mossàrab tendriem “Mur”, “Camps”, “Port Pere”, “Campanyet”, “Pinya”... Ademés de sa toponímia i de ses cròniques també comptam amb un glossari àrab-llatí des segle XIII, es “Vocabularium arabico-latinum et latino-arabicum”, que recull una sèrie de mots mossàrabs com “rayina”, “qunilya”, “tarbaya”, “yigala”... que, sense diferir gaire, corresponen an es mots actuals de “reïna”, “conill”, “treballar”, “xigala”...
Tant en Penya com n’Alcover, d’acord amb sos romanistes de principi des segle XX com s’alemany Friedrich Christian Diez, afegien que es català i es mallorquí eren fills de sa llengo d’oc, anomenada també occitana, llemosina i provençal. N’Alcover afirmava directament que sa llengo d’oc “s’estén per l’Espanya oriental, particularment dins Catalunya, la província de València y les Illes Balears”, mentres que en Penya afirmava que eren “germanes filles d’una mateixa mare”. Per això quan a 1833 va esclatar sa Renaixença catalana amb sa “Oda a la Pàtria” des barceloní Bonaventura Carles Aribau ho va fer enyorant sa seva llengo llemosina: “en llemosí sonà lo meu primer vagit”. Feia tres segles, l’any 1521, que s’havia recuperat sa secular denominació de llengo llemosina de mà de s’editor català Joan Bonllavi, mantenint-se durant es segles posteriors ses referències a sa llengo llemosina (1539, Baltasar de Romaní: “hallé (...) las moralidades de Osias Marco, cavallero valenciano, en verso limosín escritas”; 1737, Gregori Maians i Siscar: “los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina”; 1879, Marià Aguiló: “Biblioteca d'obretes singulars del bon temps de nostra llengua materna, estampades en lletra limusina”).
D’aquesta manera se va retornar i se va mantenir sa vertadera denominació emprada a principi des segle XIII pes trobador català Ramon Vidal de Besalú: “per totas las terras de nostre lengage son de major autoritat li cantar de la lenga limozina”. Aquelles terres de sa llengo llemosina, abraçaven des de sa Provença fins a Barcelona, tal com mostra sa documentació de s’època (1169, “per omnes Provincialum partes a Marsilia usque Barcinonam”). A diferència des plantejaments actuals, des de sempre Catalunya va ser considerat un territori de sa llengo d’oc. A final des segle XIII en Jaume II d’Aragó anomenava es seus súbdits catalans com an “hominibus lingua de hoc”. I tant que ho eren. A sa Crònica Reial tant es personatges de Catalunya com es d’altres endrets de sa Corona sempre empraven sa partícula “hoc” per respondre afirmativament: “¿Eres tu ab lo Comanador? E ell dix: Senyor, hoc”.
En Penya i n’Alcover eren ets hereus de sa tradició llemosina, mallorquina i baleàrica. Sa denominació de llengo llemosina convivia amb sa de llengo mallorquina, que se va explicitar per primer pic a un orde de pagament dat a Ciutat de Mallorca el 1409 a en Ramon Soler en concepte de “arromençar e traslladar de castellanesch en mallorquí”. En es segles posteriors es diversos autors mallorquins només sabien de sa denominació de mallorquina per sa seva llengo (1450, Ferran Valentí: “de latí en vulgar materno e malorquí”; 1612, “en nostra llengua mallorquina”; 1651, Joan Fiol: “Gramàtica llatina des Semperi, traduïda en mallorquí”), un nom que se va consolidar encara més després de s’irrupció de sa llengo castellana arran des decrets de Nova Planta des segle XVIII, amb sa redacció de ses eines bàsiques de qualsevol llengo: 1760, Antoni Balaguer: “Diccionario de los vocablos de la llengua mallorquina”; 1812, Antoni M. Servera: “Nueva ortografia de la lengua mallorquina”; 1835, Joan J. Amengual: “Gramática de la lengua mallorquina”; 1840, Pere A. Figuera: “Diccionari mallorqui-castellá”.
Però a diferència de Mallorca i de València, a Catalunya que es català fos considerat com un dialecte de s’occità era molt molest. En plena Renaixença, on s’estava construint sa secular nació catalana damunt sa llengo, es resultat de s’equació romanticista LLENGO=NACIO era, com no podia ser d’altra manera, es de sa nació occitana i no es de sa desitjada nació catalana. Necessitaven es reconeixement internacional de sa llengo catalana entre es lingüistes per poder crear sa nació catalana. D’aquesta manera, l’any 1925 es romanista suís Werner Meyer-Lübke va passar a considerar es català com una llengo independent de s’occità a seva obra “Das katalanische”. I poc anys més tard s’enginyer lingüístic Pompeu Fabra, en es manifest catalanista i antioccitanista de 1934 “Desviacions en els conceptes de la llengua y de la Pàtria”, va iniciar es camí per engolir ses seculars llengos mallorquina i valenciana, com també separar es català de sa llengo occitana.
A partir d’aquell moment només faltava sa col·laboració (sa traïció) de ses elits baleàriques i valencianes a sa seva secular tradició per consumar ses tesis catalanistes. S’oportunitat los va arribar amb sa democràcia. A Balears, sa pressió de ses ments subordinades intel·lectualment a Catalunya de s’Obra Cultural Balear (OCB.cat) pressionaren políticament per executar es mandat polític des Manifest de 1934. Va ser bastant senzill que amb s’Estatut de 1983 sa llengo mallorquina i baleàrica passàs a ser una simple i trista modalitat oblidada de sa llengo catalana, ja que ses elits baleàriques havien quedat totalment catalanisades des de sa desaparició de s’Universitat de Mallorca i sa seva incorporació a sa de Barcelona l’any 1842. En canvi a València se va actuar de manera molt distinta, ja que sí conservaren sa seva Universitat, a sa que li havien afegit una acadèmia de sa llengo valenciana (“Centre de Cultura Valenciana”) i una associació centrada en sa reivindicació de sa llengo, sa cultura i s’història de s’antic regne de València (”Lo Rat Penat”). En es seu Estatut de 1982 se xerra de llengo valenciana i no de llengo catalana.
D’aquesta manera amb s’inestimable cooperació des partits PP i PSOE se va consumar sa traïció de ses elits culturals baleàriques an es poble baleàric. Després de quatre dècades de s’aprovació de s’Estatut, es PP ja s’ha apuntat definitivament a sa traïció an es poble baleàric, llevant-se ses puces de damunt i fent responsable únic an es filòlegs. Es passat mes de juliol, en es XXI Congrés Nacional des PP va quedar ben aclarit. Es seu herald, n’Antoni Nadal, va rematar sa traïció des PP en un vergonyós missatge davant es representants des PP de tota Espanya: “en Mallorca hablamos catalán porque así lo dicen los filólogos. Si hay un filólogo el político no tiene por qué intervenir”.
Però si volem fer cas a n’Antoni Nadal, mos hem de demanar ¿a quins filòlegs i lingüistes hem de creure? ¿An es filòlegs i lingüistes catalanistes que han suprimit es xerrar i s’escriure a sa manera baleàrica de s’administració, de s’educació i d’IB3? ¿O an es literats i lingüistes d’un segle enrera com en Penya i n’Alcover que coneixien de sa llengo mallorquina i baleàrica que ja comptava amb sa seva gramàtica, sa seva ortografia i es seu diccionari?
